Retrats Vilafranquins

Qui conti més de 45 o 50 anys en el seu historial coneixerà perfectament la xocolateria que hi havia a la cantonada de la Rambla de Nostra Senyora amb la Rambla Sant Francesc.

Resulta que qui escriu té una feina on pot gaudir de la conversa amb tot tipus de personatges, uns entranyables, d’altres irreverents, uns pocs un pèl distants tot i que la gran majoria, interessants. La casualitat va voler aquest passat dilluns que una d’aquestes persones amb les quals tinc el plaer de conversar a diari fos el fill d’aquesta xocolateria. Van ser vint minuts de conversa on van sortir a lluïr tot tipus d’anècdotes, unes explicables en públic, d’altres només en privat. Resulta que son pare s’hi posaba a les 8 del matí i no es plegava fins que s’acava l’últim esdeveniment de la nit, be fóra al Casal o Cal Bolet. Ell tancava sovint. A canvi d’un tallat hom podia disfrutar d’una conversa alegre on sempre n’hi destacaven un parell, narradors excepcionals de les tafaneries vilafranquines de l’època.

Resulta que aquest benvolgut senyor, va tenir l’idea d’apuntar-se voluntari a fer el servei militar, bàsicament perquè d’aquesta forma podia escollir destí tot i que els voluntaris feien mig any més.  Al tenir la caserna al davant de la xocolateria molts dels militars que hi feien vida el coneixien perfectament, i al igual que mitja Vilafranca hi va acudir de forma voluntària. Malauradament ser al fill del xocolater no li va servir per lliurar-se ni un sol minut del que tenia assignat al servei militar, i va haver de complir fins l’últim instant amb els tres anys que llavors durava la ja desapareguda obligació del jovent a aprendre les arts militars. Amb orgull m’explicava com va complir perfectament amb la feina encomenada, i també la por que tenia de plegar, ja que molts dels seus superiors eren militars vinguts de diferents guerres assignats a dit sense tenir en conte si realment valien pel lloc que ocupaven. Es veia prorrogant el servei fins que algú el vingués a substituïr. No va ser així, els militars van cumplir. L’últim dia de servei va ser l’últim dia que va posar els peus a la caserna.

Els joves tenim un deure no escrit: Intentar que no es perdi el poc que queda de la Vilafranca de mitjans de segle. I ja que hi serem també recordarem racons amagats del Penedès, alguns recollits per l’incansable Córdoba en companyia del seu gos, i d’altres de collita pròpia. En aquest mon on tot va tan de pressa, on la tecnologia ha entrat a les nostres vides per no sortir-ne seria un pecat no aprofitar-se’n. Així doncs, serveixi aquest blog, la página a Facebook i la xarxa de micro-blocs Twitter per intentar retenir en la memòria col·lectiva uns fets, uns costums, unes vivències i una forma de vida que, malauradament, ja no tornaran.

Aquest bloc és obert a la participació: Qui vulgui col·laborar pot fer-ho de la forma que més li agradi. De moment som tres els que acceptem el repte: En Raimon, en Dani i jo mateix.

Sigueu tots benvinguts, comencem.