Retrats Vilafranquins

Si des de l’Agrícol resseguíssim la vorera fins la cantonada del carrer del Bolet, ens trobaríem quatre edificis més, la majoria prou dignes i senyorials, però n’hi ha un que és absolutament excepcional.

Anem a pams: aquesta part de la vorera va estar dominada pel que podríem anomenar dues “institucions”: la primera, ja en vam parlar, era el Riche Bar, que feia cantonada amb el carrer del Bolet, l’altra, era la pastisseria “la Montserratina”, actualment desapareguda, un establiment estret i molt fons, regentat per la Sra. Lola Costa la qual, durant tota la vida, havia presumit de tenir la pastisseria amb l’obrador més allunyat del taulell -obviava que les germanes Trens tenien l’obrador al carrer Puigmoltó-… en fi, coses de la competència de l’època.

Si caminéssim una mica més avall ens trobaríem una casa realment excepcional, actualment mig oculta entre els arbres -que amb els anys han anat creixent- i tota la vida eclipsada pels toldos i les terrasses dels locals de la cantonada. És la Casa Inglada-Miró, un edifici modernista, projectat per Santiago Güell (com no, aquest senyor va fer mig Vilafranca) al 1905.

Actualment sembla una mica deixada i, tot i que els seus propietaris la van mantenint, els efectes de la pol·lució han fet que, el que en els seu temps devia ser una casa imponent i atractiva, actualment estigui tenyida de tons grisosos i tristos.  Però per dins la casa encara es conserva radiant i elegant i encara s’hi pot respirar l’esplendor que devia irradiar en temps pretèrits.

És un edifici amb uns enormes finestrals, una porta altíssima i una barana de ferro molt treballada. La teulada és d’un mosaic vidriat que encega els dies de sol i les vidrieres són decorades amb motius modernistes típics de l’època. L’interior és impressionant: mobles d’època, una escala i un vestíbul enormes, un menjador inmens amb una llar de foc tallada sobre fusta tota d’una peça, ceràmica a les parets, portes vidriades, llum natural per tot arreu, columnes de marbre i, a la part de darrera, una glorieta i un pati digne d’enveja. És una casa que està tancada, i que es pot visitar si es truca a l’actual propietari per concertar una cita.

En fi, si no fós perque ens titllarien d’anti-ecologistes, diríem que fóra convenient tallar algun arbre per poder gaudir d’aquest edifici imponent que, sens dubte, va donar un catxé enorme a aquesta part de la Rambla.

Una imatge de 1949 on es veu l’Agrícol i la Casa Inglada-Miró amb un carro aparcat davant

Un imatge més actual, sense arbres, toldos o terrasses que impedeixin gaudir d’aquesta joia

Algunes imatges de l’nterior de la casa…