Retrats Vilafranquins

Si des de l’Agrícol resseguíssim la vorera fins la cantonada del carrer del Bolet, ens trobaríem quatre edificis més, la majoria prou dignes i senyorials, però n’hi ha un que és absolutament excepcional.

Anem a pams: aquesta part de la vorera va estar dominada pel que podríem anomenar dues “institucions”: la primera, ja en vam parlar, era el Riche Bar, que feia cantonada amb el carrer del Bolet, l’altra, era la pastisseria “la Montserratina”, actualment desapareguda, un establiment estret i molt fons, regentat per la Sra. Lola Costa la qual, durant tota la vida, havia presumit de tenir la pastisseria amb l’obrador més allunyat del taulell -obviava que les germanes Trens tenien l’obrador al carrer Puigmoltó-… en fi, coses de la competència de l’època.

Si caminéssim una mica més avall ens trobaríem una casa realment excepcional, actualment mig oculta entre els arbres -que amb els anys han anat creixent- i tota la vida eclipsada pels toldos i les terrasses dels locals de la cantonada. És la Casa Inglada-Miró, un edifici modernista, projectat per Santiago Güell (com no, aquest senyor va fer mig Vilafranca) al 1905.

Actualment sembla una mica deixada i, tot i que els seus propietaris la van mantenint, els efectes de la pol·lució han fet que, el que en els seu temps devia ser una casa imponent i atractiva, actualment estigui tenyida de tons grisosos i tristos.  Però per dins la casa encara es conserva radiant i elegant i encara s’hi pot respirar l’esplendor que devia irradiar en temps pretèrits.

És un edifici amb uns enormes finestrals, una porta altíssima i una barana de ferro molt treballada. La teulada és d’un mosaic vidriat que encega els dies de sol i les vidrieres són decorades amb motius modernistes típics de l’època. L’interior és impressionant: mobles d’època, una escala i un vestíbul enormes, un menjador inmens amb una llar de foc tallada sobre fusta tota d’una peça, ceràmica a les parets, portes vidriades, llum natural per tot arreu, columnes de marbre i, a la part de darrera, una glorieta i un pati digne d’enveja. És una casa que està tancada, i que es pot visitar si es truca a l’actual propietari per concertar una cita.

En fi, si no fós perque ens titllarien d’anti-ecologistes, diríem que fóra convenient tallar algun arbre per poder gaudir d’aquest edifici imponent que, sens dubte, va donar un catxé enorme a aquesta part de la Rambla.

Una imatge de 1949 on es veu l’Agrícol i la Casa Inglada-Miró amb un carro aparcat davant

Un imatge més actual, sense arbres, toldos o terrasses que impedeixin gaudir d’aquesta joia

Algunes imatges de l’nterior de la casa…

Potser alguns us preguntareu que és aquest enorme edifici amb aires de xalet tirolès, desproporcionat en dimensions, coronat per un pal de bandera i situat en ple centre de la Vila. Avui potser en treurem una mica l’entrellat:

Així com vam dir la setmana passada que la Societat La Principal va ser una entitat clau en l’escena social de principis de segle XX, “l’Agrícol” -com se’l coneix col.loquialment parlant- va ser un local clau en la vida comercial i agrícola de la nostra vila.

Al darrer terç del segle XIX els terratinents de la ciutat van decidir demostrar a tota la Vila i a tota la comarca fins on podien arribar els seus recursos econòmics, van unir-se en associació i van contruïr un mostodòntic edifici que en aquella època anomenarien el “Centro Agrícola del Panadés”.

Inicialment es va concebre per fer-hi actes i reunions relacionats amb el món agrícola, principalment del món del vi. Va ser en aquest edifici on, per exemple, es va decidir la construcció de l’estació Enològica del carrer Amàlia Soler i era també el lloc on es decidien els mètodes i millores que s’havien d’aplicar als conreus.

Amb el temps, l’edifici va anar agafant molta importància com a centre generador d’iniciatives comercials i aquí es decidien els detalls de la presència del Penedès en les millors Fires d’espanya d’Agricultura. A l’Agrícol també es tancavan els tractes per fer que els principals ministres i potentats visitessin Vilafranca. Va ser en aquest edifici on es va rubricar la visita del Rei Alfons XIII a Vilafranca en el marc de la Fira del vi. Per tant doncs, estem davant d’un edifici que va seu una seu cabdal i de renombrada importància per al comerç vilafranquí i comarcal.

Però amb el pas dels anys, els terratinents -per culpa de la fil.loxera principalment- van anar perdent pes econòmic i paral.lelament l’Agrícol va anar decaient com a edifici dinamitzador del comerç de la Vila… mica en mica, doncs, el que havia sigut l’epicentre comercial de la nostra Vila es va anar convertitnt en un edifici dedicat quasi exclusivament a actes lúdics.

S’utilitzava el saló de davant per fer-hi els actes comercials i el saló de darrera es llogava a entitats vilafranquines com per exemple La Principal que en aquella època encara no tenia un local fixe.

La única excepció anual en que s’utilitzava tot el local era per Festa Major, els dies 1 i 2 de setembre, dies en els quals s’organitzaven a l’Agrícol uns balls de societat reservats exclusivament a les classes més altes i elitistes de la comarca.

Aquells dies Vilafranca es convertia en Hollywood. A l’Agrícol s’hi feien uns espectacles sense pairó, exclusius i exclusivistes i mig Penedès frisava perque arribes el dia 1 de setembre: els terratinents per demostrar l’opulència en que vivien, i els pagessos adinerats per portar-hi les seves filles a casar. Era de tal importància l’acte, que l’Ajutmanet hi enviava 2 agents de l’autoritat vestits de gala. Les classes més modestes de la societat vilafranquina també esperaven el dia amb delit i s’explica que moltíssima gent es reunia a la rambla per anar a fer el tafaner i veure passar el desfile de models i modelets que es teixien expressament per l’event, i allà es passaven hores i hores, assentats a la Rambla, badant amb les engrunes que els deixaven entreveure els adinerats del Penedès.

Era un espectacle d’alt stànding: les noies casadores anaven arribant una a una, lluïnt els seus vestits. Dins del local, al saló del ball, era tradició que les noies més joves i més “noves” les coloquessin a primera fila dels palcos i les més veteranes, les que feia més anys que buscaven marit, les anaven col.locant al darrera, esperant un miracle que les treiés a ballar i posteriorment les portés a l’altar.

Més endavant, quan l’Agrícol va perdre ja per complet el seu glamour, els “rojos” el van convertir en un ateneu obrer, on es feien reunions laborals i classes d’idiomes per la part oberera, entre altres actes. Posteriorment, quan van entrar els nacionals, alguns soldats alemanys van quedar-se a viure a la Vila i es van quedar l’Agricol per organitzar-hi balls oberts a tothom, no tant elitistes com en l’antiguitat. Va ser llavors quan l’edifici va canviar de nom per passar-se a dir “Centro Artístico del Penedès” i tot i que encara s’ho diu, el canvi de nom no ha servit per res perque sempre ha estat i serà “ l’Agrícol ”.

Als anys 40 es van intentar reorganizar els balls de societat, però el Casino i la Societat La Principal ja havia prosperat molt des dels anys 20 i la societat vilafranquina va perdre l’interès en aquell edifici inmens.

Des de llavors s’ha anat llogant a diverses entitats i grups socials vilafranquins i s’hi van acceptant socis per anar recaptant uns diners que mai són suficients per mantenir aquest inmens edifici: quatre senyores hi van a fer la partideta de cartes cada dimecres, s’hi juguen algunes partides de billar a tres bandes, de tant en tant s’hi fa algun sopar d’algun grup o entitat i uns quants malandandus hi van a veure el Barça a la pantalla d’infinites polzades que hi ha al final.

Esperem que, algun dia o altre, els associats, amb l’ajuda de les entitats públiques, puguin recuperar un local que es miri per on es miri, està desprofitat i que, amb un emplaçament envejable i unes dimensions inigualables, podria utilitzar-se com a locals per events varis… cric-cric…

Una imatge molt antiga de la rambla, encara de sorra, amb les “passeres” col.locant-se per no embrutar-se els peus i els arbres plantant-se… al fons, ja s’hi veu la teulada de l’Agrícol amb el seu inconfundible màstil de bandera

Una bonica imatge de la Rambla, una mica més moderna que l’altra, amb l’Agrícol mig tapat pels arbres ja crescuts. Fixeu-vos al fons, a mà esquerra, encara hi havia la Capella de Sant Magí…