Retrats Vilafranquins

Com que fa dies que no publiquem res, avui -i sense que serveixi de precedent- ens enrotllarem una mica més del compte. Ja us demanem excuses anticipades per si considereu el text una mica “llarg”…

Bé, fa uns dies ens quedàvem passejant imaginàriament per davant de les “torres bessones” de Vilafranca i ja vam parlar de la pastisseria de les germanes Trens, doncs bé, si seguíssim en direcció a la Plaça Penedès, just al costat d’on ara hi ha el Casal, hi havia un local mig mal girbat, de sostre baix i enclotat: allà hi havia una “Aiguardenteria”, que com el seu nom indica venia “aiguardents”, bàsicament vi i altres licors. Era coneguda com a “Cal Cusiné”.

Si seguíssim caminant arribaríem al que actualment avui en dia és l’edifici del Casal que pertany a la Societat  “La Principal”. Aquesta és una institució que va ser bàsica a Vilafranca desde principis del segle vint.

Certament, en una època en que la societat estava clarament dividida entre classes altes (terratinents bàsicament) i classes baixes (la part obrera), “La Principal”  va néixer amb la clara voluntat per plantar cara a aquestes classes benestatnts i proveïr a la resta de la societat d’actes lúdics de qualitat. El seu gran encert va ser la diversitat d’actes que va englobar, començant bàsicament per actes teatrals, balls i esbarjo i ampliant-se més endavant a actes culturals, esportius, cinema, etz…

Ja anirem veient, mica en mica, com els actes d’esbarjo de la època se’ls repartien diverses entitats, algunes d’elles avui encara existeixen: La Societat Coral (“El Coro”), el Teatre Principal (Cal Bolet), el Teatre Municipal (actualment el Mercat de la Carn), el teatre Tívoli (actualment un Parc), l’Agrícol, El Casino i La Societat “La Principal” (el Casal, per entendre’ns ). Cadascun d’ells ha tingut el seu moment de glòria i cadascun d’ells organitzava actes per diferents classes socials, el que sí era constant, era la competència entre elles per veure qui feia els actes més lluïts.

Va, una mica d’història de La Principal, resumida, per no atavalar massa:

“La Principal” neix al 1904. Sense local i sense recursos, es crea una junta gestora que nomena Ramon Cuyàs com a President. El seu primer acte, per celebrar la fundació, va ser fer un ball al teatre Principal (actual Cal Bolet), propietat del magnat Joan Aixelà que cedeix gratuitament el local per fer aquest ball inaugural.

“La Principal” va anar llogant diverses vegades aquest teatre per anar-hi fent balls, però en anys posteriors degut a divergències amb Joan Aixelà, “la Principal” arriba a un acord per fer els seus actes al “Teatre Tívoli” lloc on actualment hi ha el Parc del Tívoli i que en aquelles èpoques estava al que es considerava ”els afores” de la Vila.

Amb molts altibaixos i constants picabaralles entre La Principal i Cal Bolet per veure qui organitzava més i millors actes, s’arriba al 1918 moment en que la Junta decideix acabar amb la política d’arrendament de locals (tívoli, principal, etz) i adquirir algun terreny per fer-hi un local permanent. Després d’intentar adquirir uns terrenys al costat del que posteriorment serà l’estacio enològica al carrer Amàlia Soler, al final s’arriba a un acord amb el Sr. Alcover, el qual va vendre els terrenys actuals, unes cases que  tenien façana a la Rambla Nostra Senyora i al darrera hi havia patis que arribaven fins al carrer migdia.

S’inicia llavors la contruccio de l’actual seu del Casal, unes obres que es van fer molt ràpid i que es van dur a terme gràcies a un grapat de gent que treballava gratuitament dia i nit per enlairar un local amb tota mena de detalls de sumptuositat i elegància. Les cadires es van adquirir per 10 pessetes cada una amb aportacions dels socis que compraven la cadira al seu nom. Arribem així al 1921, moment en que les obres es van acabar. Al juliol d’aquest mateix any, per celebrar el neixement de la Societat, es va representar l’opera “Aïda” de Verdi, portada directament des del Teatre Liceu de Barcelona, un espectacle mai vist a cap local de la comarca. Des d’aquell moment la rivalitat entre la societat La Principal i el teatre Principal (Cal Bolet) va ser encara més punyent i constant, fet que va propiciar que a Vilafranca es veiessin les millors obres de teatre i les millors cupletistes del moment..

Dins la història de la Societat, un altre moment rellevant va ser al 1928, quan va tocar la Grossa de Nadal a la societat, fet que li va donar un impuls econòmic important que va permetre acondicionar l’acústica del local per tal de que uns anys més tard arribés la pantalla de cine sonor.

També va permetre comprar els baixos de la casa del Sr. Alcover, on es va ubicar el cafè de la Societat i, una mica més tard es va construir una pista d’hoquei en un dels patis laterals i es va crear el tercer equip de hoquei de Vilafranca, equip que va ser el planter de molts bons jugadors. Més tard es va comprar la casa de la Vídua Feliu on es va construir una pista de bàsquet a l’aire lliure que uns anys més tard es va cobrir i que va donar peu a la secció de bàsquet que va arribar a ser molt important i a tenir molta enomenada.

Cal destacar que no va ser fins el 1962 que es va permetre l’entrada al Casal per l’actual entrada, ja que fins llavors s’entrava a través del passatge Alcover, davant l’entrada de l’Agrícol, fet que propiciava, encara més, la rivalitat entre les classes socials…

Amb tants anys d’història, el Casal ha generat al seu voltant infinitat de personatges entranyables, que difícilment es poden oblidar. Però deixem-ho aquí, el pròxiim dia en parlem d’ells i fem quatre cèntims del que era l’Agrícol…

(uf ! perdoneu el rotllo !!)

Una imatge de l’interior del Teatre Tívoli, inaugurat el 1884 i enderrocat al 1943 per l’Ajunatment per ubicar-hi en el seu lloc la Fira del Vi. En aquesta fotografia es veu tota la sala engalanada per fer-hi algun acte del la Societat La Principal.

Imatge del l’interior del Casal al 1920, en plena construcció del local

Pati interior de les cases adquirides pel Casal, abans de fer-s’hi la pista de bàsket

Un altre pati al lateral del Casal que dóna al darrera, al carrer migdia

Vestíbul de una de les cases adquirides per la Societat, abans de que s’hi fes l’actual entrada… no ha canviat massa !

Una dia de Carnestoltes el 1916, a la dreta de tot s’hi entreveu l’Agrícol i el Passatge Alcover, es pot veure perfectament com encara no hi havia l’àmplia entrada actual…

Com bé recordareu, vam parlar fa un temps dels cavallitus del Quique, un d’aquells elements de la Rambla que perdurarà en la retina i la memòria de molts de nosaltres… avui en donarem un parell de pinzellades més i repassarem, també, algun altre element arquitectònic de la Rambla que ens servirà alhora per divagar sobre els errors del passat…

En efecte, un dels elements que hom encara recorda dels seus passetjos ramblerístics va ser el quiosc modernista que va haver-hi a una de les cantonades de la Rambla, quasi davant per davant  de la Xocolateria. El quiosc va ser una petita meravella modernista, dissenyat per Santiago Güell, que es va inaugurar el dia 1 d’agost de 1912.

L’anomenaven “el Quiosc del Magí” i sovint s’hi feien cues perque, per un ral, hi venien un petit llonguet amb una sardina i un pebrot vermell. Era un lloc on es podia menjar a preus populars, a peu dret, mentre es feia tertúlia. Més endavant, el quiosc es va ampliar amb quatre cadires de ferro al més pur estil modernista i s’hi podien fer aperitius i pendre vermuts.

Al quiosc també s’hi va oferir un altre servei singular: allà hi podíem trobar al Sr. Segura, un home que anava amb cadira de rodes i que es dedicava a netejar sabates, amb la seva clàssica caixa on hi sucava el llustre i respall en mà, resseguia els mocasins dels adinerats perque lluïssin amb tot el seu esplendor. El Sr. Segura anava sempre acompanyat de la seva inseparable ràdio i sovint, quan hi havia algun acte esportiu de rellevància, s’hi amuntagava la gent a escoltar mentre ell anava fent “rec-rec” respall amunt, respall avall.

La llegenda popular també explica que, en aquell quiosc, va ser el primer lloc de Vilafranca on s’hi podien adquirir preservatius.

Un bon dia de febrer de 1966, l’Ajuntament va pendre la decisió d’enderrocar-lo, una decisió que va ser popularment molt discutida ja que la Rambla va quedar desangelada sense aquell element que donava tant de caliu i ambient. Ni tan sols es va guardar el quiosc com a record, un element que avui en dia tindria un valor arquitectònic incalculable. Sens dubte, va ser una decisió de la que, amb el temps, més d’un se n’ha penedit… en fi, ¿errors del passat?

L’altre element que va haver-hi a la Rambla, ja ho vam dir, van ser els cavallitos del Quique, : aquella atracció atrotinada per la qual tots hi hem passat un moment o altre de la vida. ¿Qui no ha pujat en algun d’aquells cavalls que patinaven i que feien que t’haguessis d’agafar al pal amb força? O al lleó que hi havia? O a la oca?  O –més endavant- a aquella excavadora que pujava amunt i avall… quins temps aquells !!

Els inicis del Quique van ser a la Font dels Alls, lloc on el seu pare hi tenia una parada de tir anomenada “Radio Conejo”, més endavant van muntar-hi els cavallitus que, com ja sabeu, l’Ajuntament va fer retirar fa uns anys. Actualment els cavallitus descansen en un magatzem, plens de pols i abandonats i, segurament, correran el mateix destí que el quiosc… caure en l’oblit perque algú, d’aquí a 20 anys, se n’arrepenteixi… ¿errors del passat en el futur? 

Finalment, i a tall d’anècdota, recordeu que a la Rambla hi havia uns serveis públics que fotien una pudor terrible. Doncs bé, quan es va enderrocar el quiosc es va fer un projecte fer fer-hi uns lavabos públics modernistes, aquest projecte encara es conserva i no es va dur mai a terme. Enlloc d’aquell projecte es van construïr aquells casposos lavabos públics de rajola blanca on, sovint, hi havia uns gitanets a l’entrada que cobraven a qui els utilitzava, això sí, de tant en tant, hi passaven un cop de fregona… 

El serveis van ser també motiu d’alguna broma, com una vegada que un senyor de Barcelona, que caminava prop del monument a Milà i Fontanals, li va preguntar a un vilafranquí –que mantindrem en l’anonimat- com podia anar a l’estació. El vilafranquí, sense dubtar ni un moment li va contestar:

 - “si home, ho tens fàcil: ves allà baix de tot, baixa les escales i agafa el metro”…

 En fi… a veure quina sorpresa ens depararà la “nova” Rambla…

Una imatge dels carros transitant per davant la Rambla, a mà dreta (una mica confús entre els arbres) el Quiosc

Una bonica imatge de la Rambla, en tot el seu esplendor de gent ramblejant i el quiosc amb les cadires

Els tres tombs passant pel lateral de la Rambla, a mà esquerra, el quiosc…

Primer pla del quiosc… estupendu !!.. si us fixeu, per la Rambla de Barcelona encara n’hi ha algun d’aquests…

Unes noies passant prop el quiosc… no creiem que anéssin a comprar preservatius…

I una última vista de la Rambla amb el bonic Quiosc desaparegut… quina llàstima !!

Una de les principals raons que ens van dur a crear aquest blog és la d’intentar, dintre de les nostres possibilitats d’aficionats, divulgar tota aquella informació que hem recollit de l’història recent de la nostra vila. Un altre motiu pel qual vàrem decidir començar a publicar imatges antigues de Vilafranca era per veure si els lectors, per pocs que fossin, s’animaven a enviar les seves fotos, per poques que fossin.

Dit i fet, n’hem rebut algunes de molt interessants i aquesta entrada va dedicada a elles, a les fotos que hom ha guardat a casa i que per fi han trobat un mitjà per a ser compartides. Avui no ens esplaiarem amb explicacions barroques, només un petit comentari de cada una d’elles.

Gaudiu-ne, n’hi ha de molt bones. Moltes gràcies a tots els qui ens les heu fet arribar.

En  Jordi Cendra ens envia tres  boniques imatges, dos d’elles  del velòdrom que podíem trobar on ara actualment reposa l’edifici de Caixa Penedès al carrer Tossa de Mar. Als baixos d’aquest edifici hi trobarem el restaurant que duu el mateix nom que l’antic equipament esportiu, i si algú s’hi atansa a fer un àpat inclús li donaran un tovalló de paper amb una foto antiga del velòdrom tot indicant on estaríem si encara fos dempeus.  La primera imatge és da data dubtosa, però se’n pot apreciar el centre sense pavimentar. Més tard es va condicionar i s’hi va construir una pista a la que s’hi donà diferents usos, entre ells pista de hockey  i basket. La segona foto és del 1949, confirmat per en Jordi ja que hi surt com a jugador.

L’altre imatge d’en Jordi és de la Verge de Fàtima, que tal i com ens recorda, es treia  en processó cada dia durant un espai de temps que no pot recordar. Al fons, la façana del Casino.

En José Abad ens ha fet arribar una bonica imatge de l’actual casal de la Festa Major, on s’hi guarda tot el bestiar, incloent-hi gegants i capgrossos. Avui dia per cinc euros pots entrar a aquest edifici a tocar de prop el nostre folklore, però no fa pas gaires anys aquest edifici era el mercat del peix de Vilafranca, just enfront del mercat de la carn.

Pocs vilafranquins trobarem que no hagin pujat a Sant Pau, bé amb l’escola, bé amb l’Instittu o bé amb la família. Sigui com sigui, aquest indret és visita obligada no només per contemplar les vistes de la nostra vila des de certa alçada, si no també per a visitar un indret carregat d’història vilafranquina. En Marc Sadurní ens ha fet arribat unes interessants imatges i explicacions que mostren l’antiga capella, enderrocada al 1909.

Aquesta ermita estava situada just al costat de la cova, i era de dimensions considerables amb la casa de l’ermità al costat i la plaça enfront on s’hi celebrava l’aplec cada mes de gener i per la segona Pasqua (Mare de Déu de la Salut). Aquesta ermita va anar creixent al llarg dels anys fins al moment en què s’enderrocà per a construir l’actual dins la cova. Com a curiositat, esmentar que la campana de l’ermita és la campana de l’església de Sant Magí, també enderrocada.

Aquesta última imatge és dels anys seixanta presa en una muntanya de Sant Pau sense pins, amb una Vilafranca al fons lliure de polígons industrials, de mides molt més reduïdes i conservant encara l’esperit de vila.