Retrats Vilafranquins

Fa uns dies ens vam quedar davant del brollador de gasolina que hi havia a la Rambla Nostra Senyora i amb les columnes que hi havien posat per “conmemorar” aquell llloc. Doncs, si continuéssim en direcció a la “Plaça de l’Exèrcit” ens trobaríem el que podríem anomenar les nostres particulars “Torres Bessones”

Doncs sí, a Vilafranca, desde fa més d’un segle, tenim les cases “Parés” i “Girona”, dues cases molt grans, iguals, projectades pel mateix arquitecte (Fèlix Sallent) al 1871. Les cases tenen com a extensió dues toratxes també iguals, una coronada per una “rosa dels vents” i l’altra per un “gall de penell” , dos elements que encara es mantenen allà. Podríem dir, curiosament, que ni la Capella de Sant Magí, ni la Font, ni la casa de Cal Baster, ni l’oblelisc, ni el brollador… tots ells elements arquitectónics singulars i cap d’ells ha aguantat tant el pas del temps com aquests ornaments de les torres, que s’han mantingut allà intactes fins i tot ara, que encara hi són. En una d’aquestes cases, també hi tenia la consulta un altre metge: el Dr. Carles de Porta… com veieu, en aquesta zona de Vilafranca hi havia molts metges.

Si seguim la primera foto, veiem una casa baixa, blanca amb un portal molt gran i una sola finestra, era el tipus d’habitatge típic de Vilafranca que hi havia abans del segle XIX: cases rodejades d’horts, que van anar desapareixent a mesusra que es van començar a fer i reformar les cases de la Rambla per part dels terratinents amb calers. Aquestas casa va ser la seu de la taverna Titus i, posteriorment s’hi va construïr el Cinema Majèstic, que va ser inaugurat el 1950. Com a curiositat us direm que, antigament, els títols de les pel.lícules que s’hi projectaven s’escribien al terra de marbre de l’entrada i que molts dels cartells de les pel.lícules es pintaven a mà, essent, moltes d’elles,  peces de col.leccionista.

Unes cases més avall -on actualment hi fan frankfurts- hi trobaríem la pastisseria de les “Germanes Trens”, un establimnet on s’hi podien comprar les típiques “catànies de vilafranca” que es feien a l’obrador que tenien al carrer Puigmoltó.

Com que en aquella època la Rambla Ntra Senyora era l’indret més concorregut de Vilafranca, era típic en dies de festa veure els vehicles de pas cap a les de las capitals, parats davant de l’establiment, veníen a “fer coses vilafranquines, cantirets, catànies i coques fines”. La pastisseria de les Germanes Trens era una de les tres “famoses” que hi havia a la Rambla (un altre dia sortirà el tema).

I ja per no extendre’ns més, tirant una mica més avall ens trobem l’edifici del Casal que arribava fins el Passatge Alcover. Properament us explicarem -una mica- la història del Casal: perquè va néixer, de que ha servit, les “guerres” que s’han generat al seu voltant i quatre anècdotes dels personatges que s’hi movien…

Només voldria que us fixessiu en que l’actual i ampla entrada no es veu a les fotos i és que abans l’entrada principal del Casal estava ubicada justament al passatge Alcover i no va ser fins a 1962 que la societat va tenir el permís per obrir l’actual entrada.

Una de les imatges més antigues que hi ha de la Rambla Nostra Senyora, encara de sorra i amb els arbres raquítics ! Fixeu-vos en la casa antiga blanca i busqueu-hi l’entrada del Casal (no hi és !)

Les dues cases bessones a primera fila, les seves torratxes i el Gall i la Rosa dels Vents orgullossos de ser-hi encara…

Recs, pous, mines, aigua, molins, Foix, conques i d’altres conceptes es barregen en poc espai, a pocs quilòmetres de la vila. La Torre de les Aigües de La Bleda, encara avui en funcionament, va ser la primera construcció humana del segle XX que va permeté dur aigua potable de forma regular a les fonts públiques de Vilafranca i a les cases dels més adinerats. És visible des de diferents punts del Penedès i això que originalment era més alta, ja que durant la guerra civil es va escapçar per motius que més endavant explicarem. Tot i així, la Torre de les Aigües de La Bleda amaga més curiositats al seu interior que no pas a fora. Saps què hi ha sota la Torre? Segueix llegint.

El rec i els pous

Els propietaris del Castell de La Bleda van decidir un bon dia, a principis de segle XIX o inclús abans segons qui ho expliqui, construir un rec que recollís l’aigua del Foix i de la riera de Pontons i la canalitzés fins la bassa del Molí de Dalt per posteriorment anar a la del Molí de Baix. Aquesta construcció no només serví per moure molins i omplir basses si no que també va servir per omplir els pous de les masies del voltant, ja que l’aigua es filtrava molt fàcilment al subsòl i reapareixia pels voltants. Aquest rec tenia una llargada de més de tres kilòmetres i actualment se’n conserva una part ínfima i en mal estat. I això que pels voltants dels anys 40 del segle passat, un veí de La Bleda va demanar permís als propietaris del castell per tornar a fer-lo servir per a portar aigua a l’explanada que hi ha sota la torre, on després d’obtenir el permís va fer construir artesanalment uns grans pous on emmagatzemar-hi l’aigua. Tota aquesta nova infraestructura reaprofitada de l’antic rec va servir per a regar les vinyes de ceps americans plantats per aquest veí en aquella zona. Al 1997 aquests pous, que els trobàvem al costat de la carretera just passat el Merendero a mà dreta i que feien por de veure especialment si els ulls de qui els miraven eren d’una personeta amb no gaires anys a les espatlles, van ser tapats i ara ja no hi ha cap rastre d’ells ni del rec. Romanen d’una peça però sota terra i en comptes dels pous, si un dia ens hi acostem hi trobarem una vinya recentment plantada propietat de Torres.

Així doncs i per aclarir conceptes de vegades confosos, el rec, els molins i els pous gegantins al costat de la carretera res tenen a veure amb la Torre de les Aigües.

La Torre de les Aigües

Aquesta torre va ser inaugurada el 1923 i per a la construcció i posada en marxa hi van intervenir operaris que armats amb pics i pala s’endinsaren pel subsòl amb uns mitjans tècnics que farien esgarrifar a qualsevol responsable de riscos laborals. Anem a pams.

La part visible és precisament la torre, originalment més alta que qualsevol edifici de Vilafranca. Pel senzill principi que diu que entre dos punts comunicats on hi passa un líquid, aquest brollarà per la sortida menys elevada, l’aigua es feia pujar dalt la torre amb una bomba i d’aquesta forma arribava de forma més o menys constant a les aixetes vilafranquines. La torre originalment tenia 6 pisos d’alçada, ara només en te 3. Després esbrinarem perquè.

La part més espectacular és a dins l’edifici al costat de la torre. Hi ha un forat d’uns 5 metres d’amplada i que baixa uns 25 metres avall. És vertiginós, no recomanable a gent que es maregi amb les alçades. Abaix de tot del forat en un lateral, que s’hi pot baixar per una escala amb un fort pendent que dona tomb i mig per la paret, encara hi ha un altre forat d’uns 15 metres que ens duu a les mines. Abaix del forat trobem també la bomba principal que extrau l’aigua i la porta cap a Sant Pau.

Les mines són claustrofòbiques, fosques, fan ferum d’humitat i son la part menys coneguda d’aquesta torre. Amb forma de pota de gallina, els nostres avantpassats van foradar a pic i pala el subsòl construint tres galeries que es ramifiquen per sota el Foix i els seus voltants. El que feien era foradar la galeria i reforçar-la amb totxanes tot construint la corresponent arcada i parets. Cada pocs metres deixaven un petit tros sense totxana i és per aquest espai que encara es filtra l’aigua tant de la pluja, com del Foix o com de les capes freàtiques que baixen de Pontons i els seus voltants. L’aigua doncs, s’anava filtrant per aquests forats i com que les galeries feien baixada, l’aigua acabava acumulant-se al pou central, just on hi posaren la bomba d’extracció.

Antigament l’aigua anava directament cap a les cases i fonts i no era tractada. Com que no era de pous naturals si no de mines construïdes pels nostres avantpassats, el gust era canviant, característic i fort, degut als materials per on es filtrava. Actualment encara se n’extreu aigua, però si tenim en conte els 13 milions de litres que hi caben a Sant Pau, els tractaments posteriors i la poca quantitat que en surt de la Torre de les Aigües, el gust característic s’ha diluït  irremeiablement.

Quedem doncs que hi havia la torre, el majestuós forat cap a les profunditats i ramificant-se, les tres mines foradades a pic i pala. Encara queda una altre cosa a destacar: La casa on vivia el responsable del manteniment. Tenint en conte que només hi havia aquesta infraestructura, ja que la dels Pujols era molt menys important, i que tot sovint la bomba s’encallava i es parava, per no deixar la vila sense subministrament o en tot cas, minimitzar dintre del possible l’estona en què no hi arribava l’aigua es va decidir que el encarregat del manteniment visqués allà mateix. I així fou, durant molt temps hi hagué un encarregat que vetllava pel correcte funcionament de tot l’invent, que visqué sota mateix de la torre en una casa bastant arregladeta i on encara hi romanen objectes personals amuntegats plens de brutícia. A més, s’encarregava també de mantenir l’entorn net, acurat, i probablement mai més vàrem tenir ni tindrem uns voltants de la torre tan bonics i tant ben cuidats. L’altre dia un veí de la zona em deia que aquest encarregat es deia Fèlix, però clar, ves a saber si va ser l’únic encarregat, l’últim o el primer.

La torre, com dèiem, tenia sis pisos d’alçada. Durant la guerra civil es ca escapçar generosament deixant l’alçada final en només tres pisos. Hi ha diferents teories de les que en destacarem quatre. La primera assegura que un cop posat en marxa Sant Pau, ja no era necessari mantenir la torre ja que l’aigua canvià el destí, de la vila cap al cim d’aquesta montanya. La segona assegura que arribada la guerra civil la gent s’adonà que l’estat de la torre s’havia deteriorat i calia enderrocar-ne una part per evitar que tota caigués.

Aquestes dues versions no tenen massa sentit. Per una banda perquè tot i que l’aigua viatgés a Sant Pau, ningú perdria el temps enderrocant una torre simplement perquè no fes falta. I respecte a la consistència de la construcció no se pas què dir. Ja ens agradaria que es fessin ara les cases com les feien abans.

Tot i haver consultat reputats historiadors i cronistes de la nostra comarca, el motiu de l’escapçament de la torre no te versió oficial i és mes, molts d’ells ni ho saben. La més probable es la següent: durant la guerra civil al Penedès s’hi van instal·lar tres aeroports militars. Un d’ells era als Monjos i un altre a Pacs. La Torre de les Aigües era un punt molt alt a la nostra comarca i no tant per la por de que algun avió s’hi estimbés, es va tirar a terra per evitar que algú fortament armat s’hi enlairés i pogués abatre a alguna aeronau acabada d’enlairar o a punt d’aterrar. Aquesta versió es malauradament la més probable i per tant, si ara no podem gaudir d’aquesta majestuosa torre al menys ja sabem a qui hem d’anar a reclamar-ne l’enderroc parcial.

Hom pot visitar-la tot fent una petita excursió a peu, per l’antic camí de La Bleda. Anys ha, sortia de l’Era Enrajolada tot i que amb la urbanització de la zona, es va traslladar al majestuós pi que trobem al Pla del Diable. Ara el podrem agafar al llindar de la zona esportiva, i de fet, és ben habitual trobar-hi famílies senceres passejant-hi durant el cap de setmana. És tancada al públic, tan sols s’hi pot accedir convidat per alguna associació o fundació que munti una excursió. Es fa servir com a magatzem, hi ha molta brutícia acumulada, parets a mig caure i maquinaria per a restaurar. Des d’aquest modest bloc res ens faria més il·lusió que algun dia es restaurés, es pogués obrir les portes al públic i es deixés baixar a tothom les mines, per veure quines coses es feien a principis de segle sense masses recursos.

Per finalitzar aquest llarg text, i aprofitant  l’avinentesa. A Sant Pau hi caben 13 milions de litres d’aigua. ¿Quants diríeu que se’n gasten a Vilafranca i rodalies en un sol dia? A veure qui ho encerta, o al menys, a veure qui s’hi apropa.

En la següent galeria podeu veure dos imatges de la Torre de les Aigües acabada d’estrenar, junt amb imatges recents que mostren la torre, l’entrada a la torre, les escales per pujar-hi, l’interior… I també el pou, el menjador, habitacions i bany de la casa on vivia l’encarregat….

Torre de les Aigües vista des de la riera del Foix, on es pot apreciar el abundant cabal de què disposava. Igual que ara.

Una altra bonica vista des de la riera del Foix.

Vista actual.

Entrada per on es pujaba a dalt la torre.

Escales per a pujar dalt la torre.

Interior de la torre, molt malmesa pel pas dels anys i el nul manteniment

El que queda del foc a terra de la cuina on vivia el encarregat del manteniment de la torre.

Bany

Sostre del menjador, amb els seus llums artesans.

Sala on hi trobem vàlvules al terra per redirigir el caudal d’aigua i el quadre elèctric.

Bomba

Antiga màquina per a fer forats, totalment manual. Només li falta la broca, per que funcionar, encara funciona.

Forat que ens duu a les profunditats, on hi trobem la bomba principal i el pas d’accés a les mines. La sensació de vertigen només es pot viure en directe.

El que queda de la casa de l’encarregat. Seria una alegria pels vilafranquins veure recuperat aquest espai històric.

Exterior de la casa, amb les seves portes originals tapiades i modificades.

Bé, ja vàrem dir que comentaríem una mica el retrat del concurs de Facebook, així doncs, aquí va:

Com sabeu l’arribada de la fil.loxera al segle XIX  va destruïr la majoria de la vinya europea. A Catalunya la fil.loxera va tardar més a arribar i es va intentar per tots els mitjans que no arribés, fins i tot es va proposar arrancar tota la vinya propera a la frontera amb europa per tal d’evitar el contagi, cosa que no es va aconseguir. Podríem dir doncs, que la vinya europea va arribra quasibé a desparèixer.

La única solució que es va trobar en aquells moments va ser la replantació a tot Europa de ceps americans empeltats amb les varietats autòctones, així doncs, la necessitat d’aquest replantament va fer néixer un nou i suculent negoci a la indústia vitícola: els replantadors de vinya americana cosa que féu que es multipliqués la creació de tallers especilitzats en els empelts.

Una de les eminències de l’època en aquesta tasca va ser en Jaume Sabaté i Herms, fundador de “Centro Vitícola del Panadés” al 1889, que tenia un taller situat al carrer Santa Digna, 7. Era una empresa que es dedicava a l’empelt de taller entre altres serveis i que oferia el seu producte a gran part d’Europa i a la península.

L’empelt consistia en agafar un cep americà (que tolerava bastant bé la fil.loxera) i que feia “d’arrel”, aleshores s’hi unia un sarment de vinya autòctona que era la que s’aprofitava, així doncs, el procés del negoci del Sr. Sabaté (“Jaume-Jaume” com se’l coneixia popularment) consistia en revisar i recomptar els empelts, portar els empelts al taller i allà fer l’empelt, que servia per ser plantat.

Aquest taller va ser un dels més importants d’Europa gràcies a l’estudi i la tècnica del Sr. Jaume Sabaté i fins i tot va ser visitat pel rei Alfons XIII durant la visita que va fer a Vilafranca l’any 1904.

A més, aquest taller va tenir el telefon amb el num.1 de tot  Vilafranca i la seva vocació exportadora va fer que també tingués l’apartat de correus 1 i 2 de Vilafranca.

A la Rambla Nostra Senyora, a l’espai que ara ocupa l’edifici central de Caixa Penedès va haver-hi un hort on es plantaven empelts, però pel que es veu, no era aquesta la única activitat que s’hi registrava… n’hi havia d’altres de més “nocturnes” per dir-ho d’alguna manera, però d’això ja en parlarem un altre dia…

Una imatge del taller d’empelt, el senyor dret a l’esquerra, és el Sr. Jaume Sabaté, verificant el “gèneru”…

Taller on es feia inventari dels empelts. Em aquest taller un servidor i tencava el cotxe no fa gaire i, us asseguro, està exactament igual !

Carrer de Santa Digna, num. 7, on s’hi portaven els empelts per ser treballats. La casa del fons és la casa Parera Romagosa que encara existeix més o menys tal i com es veu a la imatge

Una bonica imatge de Vilafranca, més o menys sota l’antiga Era Enrajolada, on el Sr. Sbaté hi plantava els empelts. De nou a l’esquerra el Sr. Sabaté, empelts en mà, i observant com es treballava

Un anunci de “El Labriego” on es veuen els serveis que ofertava el Centro Vitícola del Panadés i on es veu que tenia el telefon num.1 de Vilafranca.

Per fer una mica de caliu i ambient, hem iniciat un petit concurs al facebook.

El concurs és senzill: penjarem una fotografia antiga de Vilafranca, acompanyada d’una pregunta i vosaltres ens heu de donar una resposta…

D’entre tots aquells que adivinin la resposta, farem un sorteig per veure a qui li correspon un premi que, esperem, us agradi i faci il·lusió.

Us deixem el link del concurs a facebook: segueix   AQUÍ   per veure la pregunta del concurs i pots respondre directament al Facebook també !

La fotografia és aquesta:

Vinga, anima’t i participa !