Retrats Vilafranquins

La setmana passada ens vàrem quedar a la part de la Rambla Nostra Senyora on havien “escapçat” una cantonada, la gran casa Hill i Ferret, d’estil Noucentista, on hi havia la consulta del Dr. Comas, ¿ho recordeu?

Doncs bé, just al costat d’aquesta casa hi ha una de les moltes meravelles modernistes que tenim a Vilafranca, es tracta de la “Casa Torras i Casals”, un casalot construït al 1910 per l’arquitecte Santiago Güell de la que en destaca sobretot la seva treballada façana, amb una magnífica tribuna que sobresurt, exquisitament treballada amb ferro forjat, vitralls multicolors i ceràmica i que a sobre seu té el que podríem anomenar el balcó més discret de tota la rambla ja que, si no fos per la seva bonica baranna de ferro forjat elegantment treballada, quasibé no el veuríem (fixeu-vos-hi !)

Aquesta casa va albergar durant molt de temps, la consulta d’un altre reconegut metge de la nostra Vila: el Dr. Fortuny, metge de capçalera de molts vilafranquins i de molta gent de la comarca i que –com ja us vàrem dir fa un temps- sovint utilitzava el servei dels taxis del Torino per traslladar el feixuc aparell de rajos X per fer visites a domicili.

Les dues cases, la del Dr. Fortuny i la del Dr. Comas, van ser durant molt de temps un referent a la Rambla i un símbol d’identitat arquitectònica de la classe alta vilafranquina, la qual semblava entestada en fer-se la casa més maca possible, contractant els serveis dels arquitectes de vanguarda del moment (sobretot Santiago Güell i Eugeni Campllonch), els quals feien els dissenys utilitzant les últimes tendències arquitectòniques. Aquest fet va propiciar que a Vilafranca tinguem nombroses cases d’un valor arquitectònic i històric inmens i, tot i que moltes d’elles s’estan abandonant, a d’altres se’ls està rentant la cara i remodelant per tal de que lluexin amb l’esplendor que ho van fer en temps pretèrits.

Sobre la consulta del Dr. Fortuny hi va haver, durant la dèdada dels 30 i 40, l’”Acadèmia Rico”, lloc on s’ensenyava als joves vilafranquins de l’època quatre nocions de comptabilitat i francès, elements imprescindibles per tirar endavant un negoci en aquells anys.

Al costat de la casa del Dr. Fortuny hi havia una Fonda que es deia “Ca l’Afartapobres” que més tard es va traslladar a un altre indret de la Vila, i on s’hi va ubicar la botiga de Cal Raventós, especialitzada en la fabricació de “veles”.

Tot seguit hi havia un cafè (amb toldo, com no) i al davant hi havia un dels primers  brolladors de gasolina de Vilafranca que, degut a les enormes filtracions que tenia, va ser retirat. Per conmemorar aquell lloc –potser encara ho recordareu- hi van posar un parterre amb gespa i amb unes columnes mig trencades al costat d’un pas de vianants soterrat que ara, amb el nou projecte que han fet a la Rambla Nostra Senyora, també han desaparegut.

Us deixem amb unes quantes fotografies, que segur, valen més que aquestes mil paraules…

Una fotografia antiga de la Rambla, amb la casa Torres i Casals lluïnt façana a primera fila lliure dels arbres que actualment la tapen una mica

En aquesta fotografia hi veiem perfectament l’enorme vela del cafè i el brollador de gasolina que hi havia davant…

Una imatge una mica més actual, amb el brollador encara funcionant i un cotxe que, potser, anava a repostar…

L’antic pas de vianants, a l’esquerra les tristes columnes i darrera les cases Girona i Parés i les seves particulars “Torres Bessones”… ja en parlarem en la següent entrada.

Avui ha tornat a venir en Quique on jo treballo, i ha complert la promesa de portar-me fotos antigues que anés trobant a casa seva. La veritat és que son molts els que em comenten “Ostres, a casa tinc un munt de fotos, ja te’n portaré”, però al final ben pocs acaben recordant-se’n. Res a dir, som bastants els que faríem moltes coses però al final per manca de temps o per ser uns despistats majúsculs en fem la meitat.

Bé, al tema. Aquesta foto és de quant els cavallitus eren situats a la Font dels Alls, als seus inicis. Aquesta foto té valor per varies coses, però una en destaca. Hi surt el seu pare, assentat d’esquena tot esperant a que les escoles tanquessin portes, moment en que a ell li arribava la feina. També té cert valor perquè ens recorda que a la Rambla Sant Francesc, al final de tot just enfront de l’actual oficina de Caixa Penedès hi havia un Spar. Per últim, i en primer terme, una part de la barana que conduïa als banys públics que abans teníem al final de la Rambla, i on entrar-hi suposava un esforç de contenció de la respiració. S’hi criaven xampinyons, expliquen els últims usuaris d’aquests fúnebres i pudents vàters.

En Quique ens ha promès més fotos. No tingueu cap dubte, les anirem penjant segons ens les faci arribar.

Avui hem estat a punt de fer el préssec amb la publicació d’una fotografia que en un principi es podria atribuir a l’interior del Museu del Vi de Vliafranca del Penedès. De fet, amb tota la bona fe del món, qui ens l’ha passada així ho assegurava. Però repassant el material del que disposem, que no és poc, hem arribat a la conclusió que aquesta imatge realment no correspon a l’interior del Museu. S’hi assembla, però hi ha detalls bastant evidents que demostren que estem davant una construcció molt més gran. I no seria estrany pensar que potser molts vilafranquins conserven aquesta instantània erròniament a l’àlbum dels records atribuint-la a l’històric edifici de casa nostra. Per això creiem convenient que tot i no ser correcta, publicar-la.

Probablement estem davant d’una sortida familiar, això si, ens consta que és de vilafranquins, a qualsevol castell de les terres catalanes, pel tipus de construcció, per l’estat d’abandonament i sobretot, perquè no te taulada.

Imatge mes o menys actual de l’interior del Museu.

Poques persones tan entranyables hi ha a Vilafranca com en Quique. I que li hagin fet un capgròs. I que tingui el dubtós privilegi de ser probablement la que més tombs ha donat a la seva vida. Avui he tingut ocasió de parlar una estona amb aquest jubilat joiós de la feina feta durant tants anys a la nostra Vila. Els cavallitus del Quique es van posar en funcionament ara ja fa un quant temps, concretament l’any 1964, ubicats en un primer moment a la Font dels Alls. Però el que els mes joves potser no sabem, és que abans  dels cavallitus, en Quique havia estat responsable d’una paradeta de tir ubicada al mateix lloc i on joves i no tant joves s’entretenien especialment els dissabtes de mercat. M’explicava com encara té a la memòria els carros perfectament alineats a la Rambla Sant Francesc venent alls, melons, o el que el moment de l’any obligués. També recorda perfectament com el van desplaçar uns metres enllà quant el trànsit a Vilafranca es va fer més perillós per a la quitxalla. I com no podia ser d’altra manera, recorda també els seus últims dies a la remodelada Plaça Penedès.

En Quique, un cop jubilat, va regalar l’atracció a tots els vilafranquins i vilafranquines. L’Ajuntament de Vilafranca n’és de moment el responsable de guardar-la, i de fet així ho fa al magatzem que hi ha proper a la caserna de la Guàrdia Civil, on també s’hi guarda les carrosses dels Reis Mags. En Quique voldria que algú tornés a fer girar l’atracció, perquè la canalla més petita encara no entén de plaiesteixons i succedanis. I perquè molts vilafranquins i vilafranquines que hi van pujar de menuts ara voldrien veure als seus fills al mateix lloc voltant i voltant.

Tot i que el mes probable és que dintre d’un temps, desgraciadament no massa, en contes d’això veurem que algun cavallitu haurà galopat d’on era per anar a fer bonic a casa d’algun espavilat.

Antigament, el termòmetre de la categoria d’un local es media per la seva “vela” (el tendall de l’exterior), de la qual no només era important la seva grandària, sinó també l’estat de conservació, el disseny, la neteja… qualsevol local que es preciés una micahavia de tenir una cura exquisita del seu tendall.

Doncs bé, a Vilafranca vam tenir una zona a la que algú va voler anomenar “l’Avinguda de les veles” que era -sobretot – la part de la Rambla Nostra Senyora compresa des del carrer Santa Digna fins al carrer del Bolet. Efectivament, en aquesta banda de la Rambla hi havia moltes botigues, bars, fondes, locals i localets, cadascun amb la seva corresponent “vela”. Aquestes veles es feien a Cal Raventós, una botiga que estava primer a la cantonada entre la Placeta de Sant Magí i la Barceloneta i que després es traslladà a aquesta mateixa banda de la Rambla, ¿quin lloc millor per utilitzar d’aparador?

Com dèiem, les veles eren uns elements indispensables a totes les botigues i, amb la picardia comercial que caracteritzava els botiguers de l’època, es diu que en dies de pluja els comerciants esperaven a que la gent s’aixoplugués sota la vela del seu local i, quan ja hi havia força gent, les anaven a plegar per tal de que la gent entrés dins la botiga i fes la ‘obligada’ compra. Abans no es portava allò de ‘entrar a mirar’.

La primera botiga que hi havia en aquesta part de la Rambla era la botiga de queviures de Ca l’Hill, situada en una enorme casa que feia una falsa cantonada quasi al final de la Rambla Nostra Senyora, una casa que posteriorment  va ser “retallada” per donar continuitat a la Rambla (“antes” sí que retallaven cases per alinear carrers…).

Aquesta botiga era famosa perque s’hi podien trobar tota mena de productes de les més variopintes procedències: cafès, sabons, espècies, infusions, conserves, detergents, …de tot una mica. Era un local fosc, com tots els de l’època, amb unes altíssimes estanteries plenes de tot tipus de recipients i amb una caixa a la sortida, elevada per un petit pupitre, que donava un caire de superioritat a la mestressa la qual, realment, imposava respecte. Aquesta botiga, podríem dir, va ser l’antessessora dels antics “colmados”.

 A sobre d’aquesta botiga hi va haver, durant molts anys, la consulta d’un famós metge: el Dr. Comas, metge de capçalera de mig Vilafranca i comarca i, com que abans la medicina era molt més propera al pacient, aquest metge no només receptava xarops i aspirines sinó que feia de consultor sentimental, inmobiliari, financer…. i del que fes falta !.

Just al  costat de la casa del Dr. Comas hi trobàvem -i encara hi trobem, per sort- una bonica casa modernista on hi havia…  potser que ho deixem aquí per avui, que sinó se us fa llarg… o no?

 Una imatge antiga on es veu el casalot fent falsa cantonada encara per retallar… una vegada “escapçada” s’hi va construir un enorme edifici amb caires Noucentistes on s’hi va ubicar la botiga de queviures i la consulta del doctor.

Panorámica antiga de la Rambla Nostra Senyora, amb una enorme vela d’un cafè del que ja parlarem i, al davant, un dels primers brolladors de gasolina  que va tenir Vilafranca.

Seguint amb el nostre repàs dels canvis que ha patit el que ben bé podríem haver anomenat “la placeta de Sant Magí” al llarg de la seva història, ens trobem amb un element que ha passat amb més pena que glòria a la història de l’indret en qüestió: l’obelisc.

Aquest artefacte, de bellesa arquitectònica més que discutible, va ser aixecat al 1941 i pretenia ser una guia d’entrada a la ciutat, per fer notar, un cop més, la importància d’aquella cruïlla vilafranquina on confluïen l’entrada al cor de la ciutat per la Parellada i els camins en direcció a Igualada, Barcelona i Tarragona.

En aquest monument, típic de l’arquitectura feixista, s’hi penjaven les banderes en dates senyalades i per honrar els morts del bàndol nacionalista caiguts durant la guerra. La sempre ocurrent nomenclatura popular l’anomenava -mig per enfotr-se’n- el “llapis”, el “monument al ciment” o “la farola” (perque també tenia llum).

Finalment, aquesta andròmina va començar a fer més nosa que servei i el 15 de desembre de 1969 va ésser enderrocat.

Per il.lustrar un dels dies en els que l’obelisc segur que va lluir les banderes ben altes, adjuntem 2 fotografies més, datades el 8 de juny de 1948 on es veu al Generalísimo de visita a Vilafranca.

Franco venia aquell dia de Sitges, per això va amb uniforme de mariner. A la primera foto -és la cantonada del carrer Santa Digna- se’l veu passant revista a les tropes. La bandera española correspon al regiment de Jaén ja que el destacament de Vilafranca, el de la Caserna, no tenia bandera. Hi havia el destacament de Jaén per la seva vinculació amb Vilafranca i és que la banda d’aquest destacament militar venia molt sovint a tocar per Festa Major.

La segona foto correspon al moment en que “Don Francisco” es dirigia a visitar el museu, al fons es veuen als “Chiquets de Villafranca” fent un pilar en el seu honor –la colla tot just tenia un any de vida-. Allà també va ser rebut pel “Frente de Juventudes Pedro III el Grande” i pel defenestrat antic Patró de Vilafranca “San Raymundo de Peñafort”.

Ja havíem tingut una rotonda en aquest indret, perque no ara?

Una Vista general de tota la Rambla Nostra Senyora, presidida per l’inefable obelisc, fixeu-vos en el Poste de gasolina a l’esquerra…

La Font de Sant Magí era tapada per l’obelisc… quina injustícia !

Una altra imatge del llapis amb les banderes…

Uns nens caramellaires donant-li una altra utilitat a “la farola”… sens dubte un ús més edificant…

Francisco Franco revisant les tropes a Vilafranca

La visita al Museu de Francisco Franco