Retrats Vilafranquins

Fa uns dies parlàvem de la Capella de Sant Magí, de la font i la placeta del davant (ho recordeu?) i vàrem deixar pendents i a mig anomenar als seus “veïns”. Doncs bé, anem per feina:

Just al costat de la capella, als baixos d’una enorme i bonica casa senyorial de la qual encara en queden les plantes superiors, hi havia la fleca de Cal Català i la barberia de Cal Petrus (ull !! era un altre barber Petrus diferent del que hi havia al carrer de la Paloma!).

La fleca de Cal Català era d’aquelles “d’antes”, un local de contrastos entre la seva foscor i la farina blanca dels seus sacs que s’amuntagaven per tot arreu, amb l’inevitable polsim blanquinós que cobria les estanteries i amb unes cintes de colorins penjades dalt d’un pal que belluguejaven lleugeres entre l’aire corrent que entrava per la porta. Aquestes cintes tenien la missió d’espantar les mosques però servien també perque els nens que anaven a buscar el pà amb les seves mares es quedéssin sovint bocavadats contemplant aquell espectacle cromàtic. A Cal Català hi feien, com a especialitat de la casa, el millor pà de motlle sense crosta de Vilafranca (i els del Bimbo es pensen que han inventat la sopa d’all…).

Al costat de la fleca hi havia la barberia de Cal Petrus, una barberia, sens dubte, amb una ubicació privilegiada: mentre els afaitaven o els arreglaven les patilles, assentats sobre aquelles cadires convertides per una estona en trons reials, jeia als peus dels seus clients l’esvelta extensió de tota la Rambla, des de Sant Magí fins més enllà de la Caserna, un espectacle únic d’anar i venir de persones, personetes, cotxes i carretons.

Els barbers oferien molts serveis, afaitar, arreglar el bigoti amb diferents estils (Harrol Flynt i Clark Gable estaven de moda), tallar, rentar caps, estilitzar patilles, afaitar clatells i, fins i tot, arrencar queixals !… els barbers feien de tot i, com encara passa ara, eren un dels millors interlocutors que hi havia a la Vila, sovint ho sabien tot i de tothom. L’inici de la cerimònia de cal barber però, mentre tapaven al client amb l’enorme bata blanca, s’iniciava quasi sempre amb la mateixa pregunta: “de que parlem? futbol o toros?”.

Una imatge de la font de Sant Magí, a la cantonada la Capella i al costat els tendalls de la fleca i la barberia

Imatge més moderna, al fons, rera el “pirulu” la barberia de Cal Petrus amb les típiques bandes de colors que identificaven antigament a aquests locals. Del “pirulu” que va haver-hi… ja en parlarem un altre dia…

Els que avui hagueu llegit el 3 de Vuit, probablement haureu vist la noticia referent als veïns de la Plaça Jaume I i la reclamació que han portat a l’alcalde, demanant que es traslladi el monument als Castellers de Vilafranca a un altre indret, la Font dels Alls, per exemple. La noticia recull les queixes del veïnat respecte la barrera arquitectònica que suposa aquest monument, que fa baixar de la plaça central a mares i pares amb els cotxets de la mainada, els carros carregats de queviures, i en casos més a tenir en conte, a vilatans amb la mobilitat reduïda. La mateixa noticia recull també una imatge de la Plaça Jaume I sense el monument, com a principal argument gràfic. Però n’hi ha de més antigues.

Tot i que la imatge que hem decidit adjuntar avui hagués estat perfecte per documentar l’historia recent d’aquest racó de la nostra vila, o inclús pel recull que estem duent a terme referent als edificis mal alineats que per culpa d’això han anat a terra, l’actualitat mana. Aquesta imatge correspon efectivament a la Plaça Jaume I, tal com va ser durant molts anys. Al fons s’entreveu la casa pairal del bisbe Torres i Bages i enfront d’aquest edifici, l’espai on es va dur a terme durant moltíssims anys el mercat dels melos i les síndries. Durant els anys 80 del segle XIX es va dur a terme una profunda remodelació urbanística, que la va deixar una mica com la coneixem ara. Aquesta imatge és just abans de què això passés.

Cal començar aquesta entrada parlant de la persona que ens ha fet arribar aquestes imatges i moltes d’altres: En Petrus. Probablement a Vilafranca hi ha més gent que coneix a aquest barber retirat que encara exerceix a estones, que gent que no el conegui.

En Petrus va heretar del seu pare una passió i un ofici: La fotografia i la barberia, respectivament. Per anar-se a pelar a can Petrus calia anar al carrer de la Paloma, al costat d’aquella tètrica carnisseria anomenada Els menuts. Un cop retirat, va recollir els estris i actualment encara repassa a amics i familiars a casa seva a canvi d’una estona de fer petar la xerrada. En Petrus no te mai un no per a ningú. Un bon dia que va venir a fer les fotocòpies de rigor de les fotos preses després de qualsevol trobada castellera on hi actuïn els verds i on ell no hi falta mai amb la seva càmara, li vaig preguntar si tenia material gràfic antic que em pogués deixar, per escanejar i per tant, poder conservar més enllà del paper vell d’antany. La resposta la vaig trobar sorprenentment positiva, tenint en compte que estem parlant d’un patrimoni familiar heretat de son pare. Em convidà a casa seva, la vàrem fer petar, li vaig arreglar l’endoll del assecador i m’obsequià amb una caixa vella on a dins, com tal tresor dins un cofre, guardava fins a 126 fotografies originals (me les va fer contar), antigues, datades i comentades.

Avui, sis imatges que fan referència a la Festa Major. N’hi havia més, molt més recents, però les que no es poden perdre son aquestes, d’un alt valor històric i imprescindibles per a qualsevol que estimi Vilafranca.

En Ferragut i l’Elisenda,  al carrer de La Cort. Fotografia de 1909.

Interessant imatge capturada la Festa Major de 1919, des del Palau d’en Moi, enderrocat als anys 30 (de les poques que es conserven fetes des de l’edifici). La festa transcorria pel carrer de la Cort, s’aturava davant l’Ajuntament i prosseguia pels carrers de la Vila. És molt interessant veure molts elements que actualment encara perduren.

D’aquesta fotografia se’n va fer una postal, actualment hi ha qui encara la conserva. És del 1920, i mostra Santa Maria recentment remodelada, amb en Ferragut i l’Elisenda direcció Plaça Sant Jaume.

Aquesta imatge cal conservar-la. És de l’any 1926, l’any en què l’àliga original, datada del segle XVII i que va participar en la canonització de Sant Raimon de Penyafort, era substituïda per la de la foto. S’estima que pels voltants del 1880-1885, l’àliga original va deixar de sortir al carrer perquè estava molt malmesa. Al 1926, s’estrenà la de la foto, amb les ales obertes, una corona, l’escut de la ciutat al pit i un colom mort al bec. Posteriorment, aquesta àliga va patir una reforma que la portar a recollir les ales, ja que els portadors es queixaven que es balancejava molt. Amb les ales plegades va perdurar fins fa poc, que va tornar a ser substituïda per una altre de fibra de vidre, de només 60 kilograms. En el moment del canvi, al 2003, l’antiga àliga d’ales obertes i després tancades, pesava més de 100 kilograms per culpa de les múltiples capes de vernís, a més de patir diferents esquerdes a la fusta.

Bonica imatge dels capgrossos, també del 1926, amb l’empremta dels artesans d’antany

Imatge dels figuetaires, de quant només podien ser xicots, al 1949. En primer pla, un vell conegut de la Vila, encarregat de vetllar per l’ordre i la disciplina. Segur que més d’un en podria explicar alguna.

Vilafranca te el privilegi de comptar amb alguns establiments dedicats a les fórmules magistrals i venda de medicaments amb un bon grapat d’anys a les espatlles on generació rera generació han anat passant de pares a fills els coneixements i experiència acumulada per tal de guarir als seus clients i amics. Algunes d’aquestes farmàcies romanen encara en edificis històrics des de pràcticament els seus orígens, alguna conservant vells elements arquitectònics que per sort van superar aquells anys on tot lo antic es tirava a terra, i d’altres que han vist reformar la façana o els seus interiors. O inclús alguna altra, que ha canviat la seva ubicació històrica. És el cas de la farmàcia Bosch.

Si haguéssim viscut a la Vilafranca dels anys 20 no hauríem d’haver anat a la Parellada per tal de trobar-nos amb els avantpassats de qui actualment la regenten. La farmàcia Bosc estava situada just al davant de l’Ajuntament, gairebé porta per porta, als baixos de l’enderrocat palau del Compte Moi. D’aquesta forma, els primers anys de funcionament d’aquest establiment es van dur a terme al bell mig de la Vila, segons alguns interromput per les antipaties envers el Compte Moi o per el pla urbanístic que preveia grans places davant dels edificis oficials segons uns altres. Sigui com sigui, durant els primers anys de la dècada dels 30, la família Bosch va haver de mudar-se i van cercar un nou indret on continuar la seva activitat ja que l’edifici va acabar enderrocat.

Ens explicava l’altre dia en Ricard Bosch una divertida anècdota referent a aquest forçat trasllat. El seu avi no feia més que repetir que se n’anaven a les afores de Vilafranca, allà on en Llorens hi tenia una botiga de queviures, un colmado de l’època. Es fa difícil d’assimilar que una de les cantonades actualment més concorregudes de la nostra Vila abans es considerés com un carrer a les afores. Però fent un esforç imaginatiu, tenint en conte que l’artèria principal de la Vila era el Carrer dels Ferrers, Cort i Sant Pere, un es pot arribar a imaginar com fugir d’aquesta línia troncal ni que fos per anar uns metres carrer enllà suposés renunciar sentir-se al rovell de l’ou.

Carrer de la Cort, on es pot apreciar l’indret on era la farmàcia Bosch, just a sota de l’home que és al balcó, al desaparegut Palau d’en Moi.

Plaça Sant Joan, amb el Palau d’en Moi al fons. Altres negocis que trobem en aquest edifici és una perruqueria o una botiga de comestibles.

Carrer de la Parellada, a principis de segle, carrer que moria a la capella de Sant Magí, pràcticament a les afores de la Vila.

Imatge de la cantonada on actualment trobem la farmàcia Bosch, antigament el Colmado Llorens, amb ell mateix posant per a la fotografia amb la bata reglamentaria.

La terrassa del Riche Bar amb la seva enorme “vela” 

Façana del Riche Bar i la casa de “Cal Grases”.

Els autobusos de la “Hispano Castellvinensa” que paraven davant del Riche Bar. Més tard vàren ser els “Autocars Miró” i finalment, cap al 1970, la Hispano Igualadina va comprar els Autocars Miró per fer-se càrrec del transport a Vilafranca.

Aquesta imatge me l’ha fet arribar l’entranyable senyora Palmira. La guarda com a record de la seva mare i per tant la podem situar pels voltants de principis de segle XX. És una postal desplegable i en primer terme s’hi pot apreciar l’Avinguda de Tarragona.

Per descarregar-la en alta ressolució clica aquí

D’aberracions arquitectòniques a Vilafranca n’hi ha, desgraciadament, masses. L’edifici del “seguru” imposat pels arquitectes del règim, l’edifici de Caixa Penedès al costat del Fòrum Berger o la grisa remodelació de l’Avinguda de Tarragona en son alguns exemples. Durant un temps n’hi va haver una altra que molts pensàvem que hi restaria fins que els nostres néts s’afaitessin, tot i que la febre constructora finalment hi va posar remei: L’estructura de formigó del Camp dels Rolls, al costat de l’Estació de la RENFE.

Parlar del Camp dels Rolls ens porta, ineludiblement, a recordar uns fets luctuosos que van tenir lloc en aquest descampat just quant acabava el segle XIX. Els últims anys va tenir diferents usos, per exemple servir de magatzem de la RENFE on sovint hi podíem trobar tot tipus de mercaderies escampades sense ordre ni rigor. Però molt abans serví també com a zona d’execucions, on els condemnats a mort eren ajusticiats amb el garrot vil. L’última execució a la capital del Penedès va tenir lloc el 21 de febrer de 1896 i va ser per partida quàdruple: Teresa Penas, Josep Esteve, Josep Puig i Salvador Batlle. Es dona la circumstància que Teresa Penas era germana d’Isidre Penas, mort a presidi a Barcelona per haver comès un robatori al mateix lloc que ella. Val la pena recordar aquells fets, què els van motivar i quines repercussions van tenir a la comarca.

Trobem escrits que defineixen a Mossèn Pallarols com un entusiasta catalanista, enamorat dels seus feligresos i un apassionat de la terra, que conreava en uns terrenys propers al Santuari de Santa Maria de Foix, del que n’era rector. Hi vivia de feia 40 anys i amb molt d’esforç aconseguí estalviar el suficient per a construir una església nova en uns altres terrenys i deixar el Santuari de Santa Maria de Foix com a indret de romeria. Un dissabte sis d’agost de 1892 celebrà la missa del matí com era costum. Al migdia els feligresos es van estranyar de no sentir tocar les campanes del avemaria i tampoc al vespre. L’endemà alguns feligresos van pujar al Santuari i se’l van trobar obert, i a l’entrar van veure taques de sang a l’altar. Ni rastre de Mossèn Pallarols. Es va avisar al Jutjat de Vilafranca i s’hi va enviar una parella de la Guardia Civil. No van trigar gaire a trobar el cos sense vida de Mossén Pallarols en un racó de la sagristia, amb signes de violència i lligat de mans i peus. Havia estat colpejat al cap amb un objecte contundent i després, escanyat. Van trobar signes evidents de robatori, tot i que no es van endur ni els calzes ni les joies, només set pessetes d’una caixeta que havia estat rebentada.

Ràpidament es van traslladar al lloc dels fets el jutge de Vilafranca, el sotscaporal dels Mossos d’Esquadra de La Granada, i el capità de la Guardia Civil. Van concloure que Mossèn Pallarols havia obert confiadament la porta als assaltants i que aquests van actuar per intentar robar tots els diners estalviats durant tants anys per aquest home de 72 anys.

Els quatre assaltants van ser atrapats a l’alçada del Vendrell quant ja havien fugit de la comarca. Van ser jutjats i condemnats a mort al garrot vil. A l’execució s’hi van congregar 20.000 persones segons cròniques de l’època tot i que probablement van ser moltíssimes menys. Hi van acudir pares i mares amb els seus fills per ensenya’ls-hi les conseqüències de dur una mala vida i va servir també per a conscienciar a tota una comarca de que els càstigs per a robatori i assassinat serien a partir d’aquell moment, exemplars.

Un altre dia recordarem el judici, com va anar tot, els preparatius i l’execució del robatori, fets que commocionaren tota la comarca.

Camp dels Rolls, en el moment de l’execució.

Santuari de Santa Maria de Foix, imatge actual que mostra les remodelacions recents, com la nova teulada i el pati.

La veritat és que aquella cantonada, amb aquell bar i aquell surtidor de gasolina són recordats com un lloc molt entranyable a la nostra Vila ja que, a pesar de les seves reduïdes dimensions, s’hi concentrava una enorme activitat personal.

Ja vam comentar l’altre dia que els taxistes badoquejaven per dins el bar, esperaven cadascú el seu torn per anar a buscar a algun client, mig arrepenjats a la barra de marbre blanc, amb el “palillo” a la boca, matant el temps i pendents tots ells d’aquell telefon negre que hi havia penjat a la paret. Quan sonava aquell telefon tots aixecaven les orelles i obrien els ulls, en primer lloc perque a Vilafranca encara hi havia molts pocs telefons i aquell enginy era per ells un aparell del segle XXI i en segon lloc perque aquella trucada, quasi amb tota seguretat, era per fer-los anar a recollir algun client a algun indret de Vilafranca o comarca.

Altres vegades apareixia un marrec a la porta: “Barooooooooooó, diu el Senyor “x” que el vagis a buscar a casa per portar-lo a Barcelona”. I és que la gent adinerada de Vilafranca utilitzava els taxis com a conductors particulars i, és clar, tenien el seu taxista preferit, un o l’altre. En aquest cas, el taxista s’apresurava a agafar l’”auto” i a recollir al passatger al lloc indicat.

Els taxistes de Vilafranca tenien fama de ser molt xerraires i bromistes, n’hi havia molts: el Palau, el Baró, el Català, el Moreno, el Girona… n’hi havia un de taxista, el més jovenet, que se’l coneixia amb el sobrebom de “Ben Barek” -un jugador de futbol de color que jugava al Granada d’aquella època-. Li deien així perque era un xicot tot “guaperes” i de pell fosca. A més, tenia fama d’haver-se “beneficiat” a bastantes noies de la Vila i comarca. Ell però, mig en serio, mig en broma, amb elegància, sempre ho negava.

El servei de taxi a Vilafranca era molt apreciat. Antigament el Dr. Fortuny els utilitzava per transportar l’únic aparell de raigs X que hi havia a Vilafranca i així fer visites a domicili. Més endavant, sobretot la gent de la comarca, els utilitzaven per anar i venir al mercat, però també eren demandats per portar parteres a l’hospital o pels viatgers que anaven o venien de l’estació. Els taxis també servien per portar les núvies als casaments o per comunions i bateigs i els taxistes eren fixes a les llistes de convidats d’aquests esdeveniments.

L’altre element indivisible de l’indret era el tirador de gasolina que hi havia quasi davant del Torino. Era el “Poste del Sabaté”, que preveïa de gasolina als taxis i autobusos. El tirador el regentava el Sr. Sabaté, un senyor farcit de calés, petit i feixuc, que, tot i que caminava mig coix, havia sigut de jovenet un molt bon jugador del C.F. Vilafranca. El Sr. Sabaté tenia el bíceps dret molt desenvolupat degut a la força que havia de fer amb la palanca per fer funcionar la bomba de gasolina. Es diu que el Sr. Sabaté, en aquella època se’l coneixia com el “Sr. Petrodòlars”.

Més endavant ja, poc abans de desparèixer, pel Torino hi passaven quasibé a diari un parell de marrecs que, amb 12 anys, paraven a degustar un “quintu” abans d’anar al col.legi… un d’ells era un nen rosset i d’ulls blaus que va resultar ser de gran un crack jugant a futbol…

En fi, un bon dia, aquell indret entranyable va desaparèixer, els taxis es van desplaçar primer al costat del Tívoli i després a un lateral de la Plaça Penedès i el lloc que ocupava aquella cantonada va servir perque la implacable modernitat dels temps fes que s’hi instal.lés una botiga de neveres i torradores.

El Poste de Cal Sabaté, durant una gran nevada a Vilafranca, a la dreta s’hi distingeix l’antiga Caserna…

Potser és una sensació, però moltes vegades em sembla que ens hem acostumat a que les coses siguin efímeres. La volatilitat s’ha instal.lat a les nostres vides i no donem importància a la durabilitat: les modes, les tendècnies, els locals o les botigues… moltes coses ens són mundanes. Costa molt mantenir-se en el temps i a vegades ens és difícil retenir-les a la memòria.

És per això que resulta molt curiós veure que, quan parles amb algú de l’època o llegeixes algun llibre, de la Vilafranca d’”Antes” (m’encanta aquesta expressió) sempre surt a la conversa “tal bar” o “aquell restaurant”.

Certament, els locals de restauració van ser molt importants a la nostra Vila i van arribar a estar terriblement arraigats a la vida quotidiana de moltíssima gent de Vilafranca i comarca: així doncs és molt habitual sentir a parlar de la Xocolateria, El Riche Bar, Cal Panxeta, Ca l’Afartapobres o Cal Pepe, per posar-ne uns exemples. Són locals que van aconseguir fer mella i que han aconseguit esquivar la provisionalitat.

Un d’aquests -mítics- locals a Vilafranca va ser el que estava ubicat just a la l’altra banda de la Rambla, a la cantonada oposada a la de la Xocolateria: era el “Bar Torino”.

El Torino era un bar molt menut, mig atrotinat amb una barra de marbre blanc i quatre taules. Aquest espai era un punt de confluència vital a Vilafranca ja que durant molts anys allà hi va haver ubicada la parada de taxis. Això feia que, a pesar de les seves reduïdes dimensions, fós el lloc on molta gent deixava els seus paquets, cistells i maletes. A més, tenia molt pròxim un antic brollador de gasolina, el Poste de Cal Sabaté, a on hi paraven tot tipus de vehicles.

Aquest bar, apart de ser la consigna improvitzada dels viatgers, era molt conegut a la Vila per servir tota classe de licors i, sens dubte, era el lloc on servien el millor vermut italià de Vilafranca. A més, era el “quartel general” de tots els taxistes de Vilafranca que esperaven tot el dia allà, mig arrepenjats a la barra, a que sonés el telefon negre que hi havia penjat a la paret… però… deixem-ho aquí…

…això ja quedarà per un altre dia…

Entrada del bar Torino, vist desde davant de la Xocolateria.

Qui conti més de 45 o 50 anys en el seu historial coneixerà perfectament la xocolateria que hi havia a la cantonada de la Rambla de Nostra Senyora amb la Rambla Sant Francesc.

Resulta que qui escriu té una feina on pot gaudir de la conversa amb tot tipus de personatges, uns entranyables, d’altres irreverents, uns pocs un pèl distants tot i que la gran majoria, interessants. La casualitat va voler aquest passat dilluns que una d’aquestes persones amb les quals tinc el plaer de conversar a diari fos el fill d’aquesta xocolateria. Van ser vint minuts de conversa on van sortir a lluïr tot tipus d’anècdotes, unes explicables en públic, d’altres només en privat. Resulta que son pare s’hi posaba a les 8 del matí i no es plegava fins que s’acava l’últim esdeveniment de la nit, be fóra al Casal o Cal Bolet. Ell tancava sovint. A canvi d’un tallat hom podia disfrutar d’una conversa alegre on sempre n’hi destacaven un parell, narradors excepcionals de les tafaneries vilafranquines de l’època.

Resulta que aquest benvolgut senyor, va tenir l’idea d’apuntar-se voluntari a fer el servei militar, bàsicament perquè d’aquesta forma podia escollir destí tot i que els voluntaris feien mig any més.  Al tenir la caserna al davant de la xocolateria molts dels militars que hi feien vida el coneixien perfectament, i al igual que mitja Vilafranca hi va acudir de forma voluntària. Malauradament ser al fill del xocolater no li va servir per lliurar-se ni un sol minut del que tenia assignat al servei militar, i va haver de complir fins l’últim instant amb els tres anys que llavors durava la ja desapareguda obligació del jovent a aprendre les arts militars. Amb orgull m’explicava com va complir perfectament amb la feina encomenada, i també la por que tenia de plegar, ja que molts dels seus superiors eren militars vinguts de diferents guerres assignats a dit sense tenir en conte si realment valien pel lloc que ocupaven. Es veia prorrogant el servei fins que algú el vingués a substituïr. No va ser així, els militars van cumplir. L’últim dia de servei va ser l’últim dia que va posar els peus a la caserna.

Els joves tenim un deure no escrit: Intentar que no es perdi el poc que queda de la Vilafranca de mitjans de segle. I ja que hi serem també recordarem racons amagats del Penedès, alguns recollits per l’incansable Córdoba en companyia del seu gos, i d’altres de collita pròpia. En aquest mon on tot va tan de pressa, on la tecnologia ha entrat a les nostres vides per no sortir-ne seria un pecat no aprofitar-se’n. Així doncs, serveixi aquest blog, la página a Facebook i la xarxa de micro-blocs Twitter per intentar retenir en la memòria col·lectiva uns fets, uns costums, unes vivències i una forma de vida que, malauradament, ja no tornaran.

Aquest bloc és obert a la participació: Qui vulgui col·laborar pot fer-ho de la forma que més li agradi. De moment som tres els que acceptem el repte: En Raimon, en Dani i jo mateix.

Sigueu tots benvinguts, comencem.