Retrats Vilafranquins

Aquesta imatge és extraordinària per diferents motius. Perquè ens mostra un castell de principis de segle, però també per altres detalls. Saps veure’ls?

A Vilafranca no fa pas gaires anys l’ase encara era el mitjà de transport emprat per acostar-se a la vila a vendre melons, alls, o totes aquelles coses que el moment de l’any permetia conrear.

Un simple de viatge des de, per exemple, Vilobí a Vilafranca era quelcom més del que podem trigar avui dia. Per això se sortia de matinada per aconseguir un bon lloc al mercat. Inclús els més espavilats el dia abans, encara que s’hagués de fer nit a la carreta. Eren altres temps.

Aquestes imatges procedeixen de la col·lecció personal del fotògraf Biosca. En elles s’hi pot apreciar 1) Retrat  d’un moment en què una carreta circula pels camins del Penedès. 2) Ases aparcats al carrer Parlament, tocant al Tívoli 3) Retrat d’un dia de mercat d’alls, a la Rambla Sant Francesc.

Edició: En Josep Maria en el Facebook ens ha afegit aquesta informació que és prou interessant. “La primera fotografia, que hi surt un carro, cal observar també que la carretera estava vorejada per plataners, arbres que servien per a que els animals no es morissin d’una insolació als mesos d’estiu. Aquests arbres es van tallar amb l’aparició i massificació dels cotxes, atès que molts s’hi estrallaven. Tota la comarca era així, totes les carreteres estaven vorejades d’arbres, i ara, només en queda un troç molt petit a la carretera de La Llacuna després del trencall de Font-Rubí.

A la segona fotografia vull fer una precisió: Aquests matxos o mules (no se ben bé la diferència, si el matxo es el encreuament de cavall i ase i si la mula ho és d’euga i ruc o funciona al revés) estaven a la venda per les Fires de Maig, que també hi havia una fira de bestiar al carrer Parlament de Vilafranca. A Sant Sadurní també hi havia una fira de bestiar al setembre, per les Fires.”

És ben habitual trobar imatges antigues de fets transcendents, com la Festa Major, batejos o comunions. El que no és tan habitual, o al menys costa una mica més, és trobar imatges de fets quotidians, de gent treballant, de moments d’esbarjo o simplement, de quelcom poc interessant en aquella época però que vist ara resulta tremendament il·lustratiu. Com és el cas de les tres imatges següents. La primera, una persona anònima vestit de l’època mirant Castells. La segona, una pica de rentar la roba, un indret on fer la bugada en tots els sentits. I la tercera, una imatge d’un personatge singular de la Vila, amic d’en Kubala que va passar d’encendre’s els cigars amb bitllets, a exercir de neteja-botes al Casino. A veure si sabeu de qui estem parlant.

Continuant el nostre passeig per la “Vilafranca d’antes”, seguint més enllà de la casa Inglada-Miró i del Riche Bar, antigament ensopegaríem amb un mastodòntic edifici que va tenir una importància cabdal per l’urbanisme de Vilafranca. Sóm-hi:

Ens trobem que a la nostra Vila, durant la segona meitat del segle XVIII, es començaren a fer una sèrie de canvis urbanístics encaminats a trencar amb la imatge de la Vilafranca emmurallada i medieval, una vila fosca i tancada en sí mateixa, ofegada dins de les seves muralles. Així doncs, es comencen a obrir espais i a fer obres perque els carrers i les places puguin respirar. Aquestes obres es düen a terme, sobretot, davant dels edificis oficials. A més (per sort) no es van quedar en unes quantes actuacions puntuals i aquesta idea d’obertura d’espais es va continuar desenvolupant durant el segle XIX.

Un dels edificis que més va contribuïr a tots aquesta canvis va ser, sens dubte, la Caserna de l’Exèrcit de Vilafranca, actualment la Plaça Penedès.

Vinga, uns quants antecedents: de referències a la presència de l’exèrcit a Vilafranca n’hi ha moltes i diverses, la pimera ja data del s. XIV. S’explica que, al llarg de la història, quan hi havia alguna actuació de l’exèrcit a Vilafranca o comarca, els soldats es quedaven a dormir a les cases d’alguns vilatans, alguns d’ells estaven encantats amb la seva presència i d’altres ho havien d’acceptar a contracor. Així, no va ser fins el 1759 que es va fer el projecte definitiu per ubicar de forma permanant una Caserna de l’Exèrcit a Vilafranca, un edifici gegantí que es decideix construïr fora del nucli emmurallat de la Vila, la qual cosa va provocar un enorme canvi en l’urbanisme i les vies de comunicació de Vilafranca.

En efecte, si tenim en compte que antigament l’eix de comunicació “València – Tarragona – Barcelona” passava pel centre de Vilafranca (c/ Sant Pere, c/ Cort, c/ Ferrers i c/Santa Magdalena) podria dir-se, sense cap mena de dubte que, al construir-se la Caserna fora de les muralles, va fer que aquest eix es modifiqués radicalment i es desviés per extramurs. Així doncs, es comença a adequar i a millorar la Carretera de Tarragona, s’arregla el pas per davant la Caserna i també el tram de la Rambla Nostra Senyora fins la Capella de Sant Magí en direcció Sant Sadurní. La Caserna s’acaba al 1801, just a temps per la visita del Rei Carles IV i la Reina Maria Lluïsa a Vilafranca. Aquesta visita va contribuïr a que, un any més tard, es millorés enormement el pas per la Carretera de Barcelona a través de l’Ordal, la qual cosa tornaria a representar un canvi substancial en l’eix de comunicacions a la nostra Vila.

La Caserna, com a edifici oficial que era, també va portar com a conseqüència que al 1802 es volgués obrir un espai diàfan al seu davant (al que féiem referència al principi) i és així com neix el primer projecte per la construcció de la Rambla de Sant Francesc. Aquest primer projecte no es va dur a terme, segons es diu, per motius econòmics, però hi ha altres versions que parlen de que no era un projecte acceptat de forma unànime en la forma d’enfocar la Rambla. Amb tot però, la Rambla de Sant Francesc, si ve tímida i lentament, es va anar obrint pas al llarg de les dues dècades següents. Podríem dir doncs que d’aquesta manera comença a néixer a Vilafranca un “extrany” indret per on passejar, unes Rambles en forma de “L”, la de Nostra Senyora i Sant Francesc, unides per l’edifici de la Caserna i, més endavant, pel monument dedicat a Milà i Fontanals.

La Caserna també va obligar a que s’edifiquessin els carrers que la rodejaven, una mica a la força, ja que aquells carrers no eren continuació natural de cap altre via. Així doncs, agafaren certa volada el carrer del Duc de la Victòria, el carrer del General Cortijo (com veieu tots ells amb nomenclatures clarament militars) i el carrer Migdia. Al carrer General Cortijo també se’l coneixia com el “carrer de Correus” ja que durant molts anys va haver-hi una oficina de la qual els militars n’eren uns asidus usuaris. El carrer del Duc de la Victoria també era conegut com el “carrer del Cuartel” i també com el “carrer del Gran Salón” ja que hi havia el Teatre Principal (Cal Bolet), un espai d’esbarjo també molt utilitzat pels militars. En referència al carrer Migdia… bé, podríem dir que també era un lloc molt freqüentat pels soldats ja que hi havia molts locals on podien anar a ofegar el neguit que els provocava la soledat, la llunyania familiar o, simplement, l’excés de convivència amb massa mascles…, potser per això se’l coneixia amb el sobrenom del “carrer de Trascuartel” i era un carrer amb bastant d’ambient de bars i cases de senyores que fumen…

En fi, us deixem un parell de fotografies i seguirem d’aquí uns dies.

Una imatge de la caserna de Vilafranca, fixeu-vos que el carrer General Cortijo encara ni s’hi endevina….

Una imatge de 1906, els carrers encara per arreglar i a mà esquerra “s’intueix” l’obertura de la Rambla… ¿dirieu que ja hi havia el monument a Milà i Fontanals?… s’accepten comentaris…

Si des de l’Agrícol resseguíssim la vorera fins la cantonada del carrer del Bolet, ens trobaríem quatre edificis més, la majoria prou dignes i senyorials, però n’hi ha un que és absolutament excepcional.

Anem a pams: aquesta part de la vorera va estar dominada pel que podríem anomenar dues “institucions”: la primera, ja en vam parlar, era el Riche Bar, que feia cantonada amb el carrer del Bolet, l’altra, era la pastisseria “la Montserratina”, actualment desapareguda, un establiment estret i molt fons, regentat per la Sra. Lola Costa la qual, durant tota la vida, havia presumit de tenir la pastisseria amb l’obrador més allunyat del taulell -obviava que les germanes Trens tenien l’obrador al carrer Puigmoltó-… en fi, coses de la competència de l’època.

Si caminéssim una mica més avall ens trobaríem una casa realment excepcional, actualment mig oculta entre els arbres -que amb els anys han anat creixent- i tota la vida eclipsada pels toldos i les terrasses dels locals de la cantonada. És la Casa Inglada-Miró, un edifici modernista, projectat per Santiago Güell (com no, aquest senyor va fer mig Vilafranca) al 1905.

Actualment sembla una mica deixada i, tot i que els seus propietaris la van mantenint, els efectes de la pol·lució han fet que, el que en els seu temps devia ser una casa imponent i atractiva, actualment estigui tenyida de tons grisosos i tristos.  Però per dins la casa encara es conserva radiant i elegant i encara s’hi pot respirar l’esplendor que devia irradiar en temps pretèrits.

És un edifici amb uns enormes finestrals, una porta altíssima i una barana de ferro molt treballada. La teulada és d’un mosaic vidriat que encega els dies de sol i les vidrieres són decorades amb motius modernistes típics de l’època. L’interior és impressionant: mobles d’època, una escala i un vestíbul enormes, un menjador inmens amb una llar de foc tallada sobre fusta tota d’una peça, ceràmica a les parets, portes vidriades, llum natural per tot arreu, columnes de marbre i, a la part de darrera, una glorieta i un pati digne d’enveja. És una casa que està tancada, i que es pot visitar si es truca a l’actual propietari per concertar una cita.

En fi, si no fós perque ens titllarien d’anti-ecologistes, diríem que fóra convenient tallar algun arbre per poder gaudir d’aquest edifici imponent que, sens dubte, va donar un catxé enorme a aquesta part de la Rambla.

Una imatge de 1949 on es veu l’Agrícol i la Casa Inglada-Miró amb un carro aparcat davant

Un imatge més actual, sense arbres, toldos o terrasses que impedeixin gaudir d’aquesta joia

Algunes imatges de l’nterior de la casa…

Potser alguns us preguntareu que és aquest enorme edifici amb aires de xalet tirolès, desproporcionat en dimensions, coronat per un pal de bandera i situat en ple centre de la Vila. Avui potser en treurem una mica l’entrellat:

Així com vam dir la setmana passada que la Societat La Principal va ser una entitat clau en l’escena social de principis de segle XX, “l’Agrícol” -com se’l coneix col.loquialment parlant- va ser un local clau en la vida comercial i agrícola de la nostra vila.

Al darrer terç del segle XIX els terratinents de la ciutat van decidir demostrar a tota la Vila i a tota la comarca fins on podien arribar els seus recursos econòmics, van unir-se en associació i van contruïr un mostodòntic edifici que en aquella època anomenarien el “Centro Agrícola del Panadés”.

Inicialment es va concebre per fer-hi actes i reunions relacionats amb el món agrícola, principalment del món del vi. Va ser en aquest edifici on, per exemple, es va decidir la construcció de l’estació Enològica del carrer Amàlia Soler i era també el lloc on es decidien els mètodes i millores que s’havien d’aplicar als conreus.

Amb el temps, l’edifici va anar agafant molta importància com a centre generador d’iniciatives comercials i aquí es decidien els detalls de la presència del Penedès en les millors Fires d’espanya d’Agricultura. A l’Agrícol també es tancavan els tractes per fer que els principals ministres i potentats visitessin Vilafranca. Va ser en aquest edifici on es va rubricar la visita del Rei Alfons XIII a Vilafranca en el marc de la Fira del vi. Per tant doncs, estem davant d’un edifici que va seu una seu cabdal i de renombrada importància per al comerç vilafranquí i comarcal.

Però amb el pas dels anys, els terratinents -per culpa de la fil.loxera principalment- van anar perdent pes econòmic i paral.lelament l’Agrícol va anar decaient com a edifici dinamitzador del comerç de la Vila… mica en mica, doncs, el que havia sigut l’epicentre comercial de la nostra Vila es va anar convertitnt en un edifici dedicat quasi exclusivament a actes lúdics.

S’utilitzava el saló de davant per fer-hi els actes comercials i el saló de darrera es llogava a entitats vilafranquines com per exemple La Principal que en aquella època encara no tenia un local fixe.

La única excepció anual en que s’utilitzava tot el local era per Festa Major, els dies 1 i 2 de setembre, dies en els quals s’organitzaven a l’Agrícol uns balls de societat reservats exclusivament a les classes més altes i elitistes de la comarca.

Aquells dies Vilafranca es convertia en Hollywood. A l’Agrícol s’hi feien uns espectacles sense pairó, exclusius i exclusivistes i mig Penedès frisava perque arribes el dia 1 de setembre: els terratinents per demostrar l’opulència en que vivien, i els pagessos adinerats per portar-hi les seves filles a casar. Era de tal importància l’acte, que l’Ajutmanet hi enviava 2 agents de l’autoritat vestits de gala. Les classes més modestes de la societat vilafranquina també esperaven el dia amb delit i s’explica que moltíssima gent es reunia a la rambla per anar a fer el tafaner i veure passar el desfile de models i modelets que es teixien expressament per l’event, i allà es passaven hores i hores, assentats a la Rambla, badant amb les engrunes que els deixaven entreveure els adinerats del Penedès.

Era un espectacle d’alt stànding: les noies casadores anaven arribant una a una, lluïnt els seus vestits. Dins del local, al saló del ball, era tradició que les noies més joves i més “noves” les coloquessin a primera fila dels palcos i les més veteranes, les que feia més anys que buscaven marit, les anaven col.locant al darrera, esperant un miracle que les treiés a ballar i posteriorment les portés a l’altar.

Més endavant, quan l’Agrícol va perdre ja per complet el seu glamour, els “rojos” el van convertir en un ateneu obrer, on es feien reunions laborals i classes d’idiomes per la part oberera, entre altres actes. Posteriorment, quan van entrar els nacionals, alguns soldats alemanys van quedar-se a viure a la Vila i es van quedar l’Agricol per organitzar-hi balls oberts a tothom, no tant elitistes com en l’antiguitat. Va ser llavors quan l’edifici va canviar de nom per passar-se a dir “Centro Artístico del Penedès” i tot i que encara s’ho diu, el canvi de nom no ha servit per res perque sempre ha estat i serà “ l’Agrícol ”.

Als anys 40 es van intentar reorganizar els balls de societat, però el Casino i la Societat La Principal ja havia prosperat molt des dels anys 20 i la societat vilafranquina va perdre l’interès en aquell edifici inmens.

Des de llavors s’ha anat llogant a diverses entitats i grups socials vilafranquins i s’hi van acceptant socis per anar recaptant uns diners que mai són suficients per mantenir aquest inmens edifici: quatre senyores hi van a fer la partideta de cartes cada dimecres, s’hi juguen algunes partides de billar a tres bandes, de tant en tant s’hi fa algun sopar d’algun grup o entitat i uns quants malandandus hi van a veure el Barça a la pantalla d’infinites polzades que hi ha al final.

Esperem que, algun dia o altre, els associats, amb l’ajuda de les entitats públiques, puguin recuperar un local que es miri per on es miri, està desprofitat i que, amb un emplaçament envejable i unes dimensions inigualables, podria utilitzar-se com a locals per events varis… cric-cric…

Una imatge molt antiga de la rambla, encara de sorra, amb les “passeres” col.locant-se per no embrutar-se els peus i els arbres plantant-se… al fons, ja s’hi veu la teulada de l’Agrícol amb el seu inconfundible màstil de bandera

Una bonica imatge de la Rambla, una mica més moderna que l’altra, amb l’Agrícol mig tapat pels arbres ja crescuts. Fixeu-vos al fons, a mà esquerra, encara hi havia la Capella de Sant Magí…

Com que fa dies que no publiquem res, avui -i sense que serveixi de precedent- ens enrotllarem una mica més del compte. Ja us demanem excuses anticipades per si considereu el text una mica “llarg”…

Bé, fa uns dies ens quedàvem passejant imaginàriament per davant de les “torres bessones” de Vilafranca i ja vam parlar de la pastisseria de les germanes Trens, doncs bé, si seguíssim en direcció a la Plaça Penedès, just al costat d’on ara hi ha el Casal, hi havia un local mig mal girbat, de sostre baix i enclotat: allà hi havia una “Aiguardenteria”, que com el seu nom indica venia “aiguardents”, bàsicament vi i altres licors. Era coneguda com a “Cal Cusiné”.

Si seguíssim caminant arribaríem al que actualment avui en dia és l’edifici del Casal que pertany a la Societat  “La Principal”. Aquesta és una institució que va ser bàsica a Vilafranca desde principis del segle vint.

Certament, en una època en que la societat estava clarament dividida entre classes altes (terratinents bàsicament) i classes baixes (la part obrera), “La Principal”  va néixer amb la clara voluntat per plantar cara a aquestes classes benestatnts i proveïr a la resta de la societat d’actes lúdics de qualitat. El seu gran encert va ser la diversitat d’actes que va englobar, començant bàsicament per actes teatrals, balls i esbarjo i ampliant-se més endavant a actes culturals, esportius, cinema, etz…

Ja anirem veient, mica en mica, com els actes d’esbarjo de la època se’ls repartien diverses entitats, algunes d’elles avui encara existeixen: La Societat Coral (“El Coro”), el Teatre Principal (Cal Bolet), el Teatre Municipal (actualment el Mercat de la Carn), el teatre Tívoli (actualment un Parc), l’Agrícol, El Casino i La Societat “La Principal” (el Casal, per entendre’ns ). Cadascun d’ells ha tingut el seu moment de glòria i cadascun d’ells organitzava actes per diferents classes socials, el que sí era constant, era la competència entre elles per veure qui feia els actes més lluïts.

Va, una mica d’història de La Principal, resumida, per no atavalar massa:

“La Principal” neix al 1904. Sense local i sense recursos, es crea una junta gestora que nomena Ramon Cuyàs com a President. El seu primer acte, per celebrar la fundació, va ser fer un ball al teatre Principal (actual Cal Bolet), propietat del magnat Joan Aixelà que cedeix gratuitament el local per fer aquest ball inaugural.

“La Principal” va anar llogant diverses vegades aquest teatre per anar-hi fent balls, però en anys posteriors degut a divergències amb Joan Aixelà, “la Principal” arriba a un acord per fer els seus actes al “Teatre Tívoli” lloc on actualment hi ha el Parc del Tívoli i que en aquelles èpoques estava al que es considerava ”els afores” de la Vila.

Amb molts altibaixos i constants picabaralles entre La Principal i Cal Bolet per veure qui organitzava més i millors actes, s’arriba al 1918 moment en que la Junta decideix acabar amb la política d’arrendament de locals (tívoli, principal, etz) i adquirir algun terreny per fer-hi un local permanent. Després d’intentar adquirir uns terrenys al costat del que posteriorment serà l’estacio enològica al carrer Amàlia Soler, al final s’arriba a un acord amb el Sr. Alcover, el qual va vendre els terrenys actuals, unes cases que  tenien façana a la Rambla Nostra Senyora i al darrera hi havia patis que arribaven fins al carrer migdia.

S’inicia llavors la contruccio de l’actual seu del Casal, unes obres que es van fer molt ràpid i que es van dur a terme gràcies a un grapat de gent que treballava gratuitament dia i nit per enlairar un local amb tota mena de detalls de sumptuositat i elegància. Les cadires es van adquirir per 10 pessetes cada una amb aportacions dels socis que compraven la cadira al seu nom. Arribem així al 1921, moment en que les obres es van acabar. Al juliol d’aquest mateix any, per celebrar el neixement de la Societat, es va representar l’opera “Aïda” de Verdi, portada directament des del Teatre Liceu de Barcelona, un espectacle mai vist a cap local de la comarca. Des d’aquell moment la rivalitat entre la societat La Principal i el teatre Principal (Cal Bolet) va ser encara més punyent i constant, fet que va propiciar que a Vilafranca es veiessin les millors obres de teatre i les millors cupletistes del moment..

Dins la història de la Societat, un altre moment rellevant va ser al 1928, quan va tocar la Grossa de Nadal a la societat, fet que li va donar un impuls econòmic important que va permetre acondicionar l’acústica del local per tal de que uns anys més tard arribés la pantalla de cine sonor.

També va permetre comprar els baixos de la casa del Sr. Alcover, on es va ubicar el cafè de la Societat i, una mica més tard es va construir una pista d’hoquei en un dels patis laterals i es va crear el tercer equip de hoquei de Vilafranca, equip que va ser el planter de molts bons jugadors. Més tard es va comprar la casa de la Vídua Feliu on es va construir una pista de bàsquet a l’aire lliure que uns anys més tard es va cobrir i que va donar peu a la secció de bàsquet que va arribar a ser molt important i a tenir molta enomenada.

Cal destacar que no va ser fins el 1962 que es va permetre l’entrada al Casal per l’actual entrada, ja que fins llavors s’entrava a través del passatge Alcover, davant l’entrada de l’Agrícol, fet que propiciava, encara més, la rivalitat entre les classes socials…

Amb tants anys d’història, el Casal ha generat al seu voltant infinitat de personatges entranyables, que difícilment es poden oblidar. Però deixem-ho aquí, el pròxiim dia en parlem d’ells i fem quatre cèntims del que era l’Agrícol…

(uf ! perdoneu el rotllo !!)

Una imatge de l’interior del Teatre Tívoli, inaugurat el 1884 i enderrocat al 1943 per l’Ajunatment per ubicar-hi en el seu lloc la Fira del Vi. En aquesta fotografia es veu tota la sala engalanada per fer-hi algun acte del la Societat La Principal.

Imatge del l’interior del Casal al 1920, en plena construcció del local

Pati interior de les cases adquirides pel Casal, abans de fer-s’hi la pista de bàsket

Un altre pati al lateral del Casal que dóna al darrera, al carrer migdia

Vestíbul de una de les cases adquirides per la Societat, abans de que s’hi fes l’actual entrada… no ha canviat massa !

Una dia de Carnestoltes el 1916, a la dreta de tot s’hi entreveu l’Agrícol i el Passatge Alcover, es pot veure perfectament com encara no hi havia l’àmplia entrada actual…

Com bé recordareu, vam parlar fa un temps dels cavallitus del Quique, un d’aquells elements de la Rambla que perdurarà en la retina i la memòria de molts de nosaltres… avui en donarem un parell de pinzellades més i repassarem, també, algun altre element arquitectònic de la Rambla que ens servirà alhora per divagar sobre els errors del passat…

En efecte, un dels elements que hom encara recorda dels seus passetjos ramblerístics va ser el quiosc modernista que va haver-hi a una de les cantonades de la Rambla, quasi davant per davant  de la Xocolateria. El quiosc va ser una petita meravella modernista, dissenyat per Santiago Güell, que es va inaugurar el dia 1 d’agost de 1912.

L’anomenaven “el Quiosc del Magí” i sovint s’hi feien cues perque, per un ral, hi venien un petit llonguet amb una sardina i un pebrot vermell. Era un lloc on es podia menjar a preus populars, a peu dret, mentre es feia tertúlia. Més endavant, el quiosc es va ampliar amb quatre cadires de ferro al més pur estil modernista i s’hi podien fer aperitius i pendre vermuts.

Al quiosc també s’hi va oferir un altre servei singular: allà hi podíem trobar al Sr. Segura, un home que anava amb cadira de rodes i que es dedicava a netejar sabates, amb la seva clàssica caixa on hi sucava el llustre i respall en mà, resseguia els mocasins dels adinerats perque lluïssin amb tot el seu esplendor. El Sr. Segura anava sempre acompanyat de la seva inseparable ràdio i sovint, quan hi havia algun acte esportiu de rellevància, s’hi amuntagava la gent a escoltar mentre ell anava fent “rec-rec” respall amunt, respall avall.

La llegenda popular també explica que, en aquell quiosc, va ser el primer lloc de Vilafranca on s’hi podien adquirir preservatius.

Un bon dia de febrer de 1966, l’Ajuntament va pendre la decisió d’enderrocar-lo, una decisió que va ser popularment molt discutida ja que la Rambla va quedar desangelada sense aquell element que donava tant de caliu i ambient. Ni tan sols es va guardar el quiosc com a record, un element que avui en dia tindria un valor arquitectònic incalculable. Sens dubte, va ser una decisió de la que, amb el temps, més d’un se n’ha penedit… en fi, ¿errors del passat?

L’altre element que va haver-hi a la Rambla, ja ho vam dir, van ser els cavallitos del Quique, : aquella atracció atrotinada per la qual tots hi hem passat un moment o altre de la vida. ¿Qui no ha pujat en algun d’aquells cavalls que patinaven i que feien que t’haguessis d’agafar al pal amb força? O al lleó que hi havia? O a la oca?  O –més endavant- a aquella excavadora que pujava amunt i avall… quins temps aquells !!

Els inicis del Quique van ser a la Font dels Alls, lloc on el seu pare hi tenia una parada de tir anomenada “Radio Conejo”, més endavant van muntar-hi els cavallitus que, com ja sabeu, l’Ajuntament va fer retirar fa uns anys. Actualment els cavallitus descansen en un magatzem, plens de pols i abandonats i, segurament, correran el mateix destí que el quiosc… caure en l’oblit perque algú, d’aquí a 20 anys, se n’arrepenteixi… ¿errors del passat en el futur? 

Finalment, i a tall d’anècdota, recordeu que a la Rambla hi havia uns serveis públics que fotien una pudor terrible. Doncs bé, quan es va enderrocar el quiosc es va fer un projecte fer fer-hi uns lavabos públics modernistes, aquest projecte encara es conserva i no es va dur mai a terme. Enlloc d’aquell projecte es van construïr aquells casposos lavabos públics de rajola blanca on, sovint, hi havia uns gitanets a l’entrada que cobraven a qui els utilitzava, això sí, de tant en tant, hi passaven un cop de fregona… 

El serveis van ser també motiu d’alguna broma, com una vegada que un senyor de Barcelona, que caminava prop del monument a Milà i Fontanals, li va preguntar a un vilafranquí –que mantindrem en l’anonimat- com podia anar a l’estació. El vilafranquí, sense dubtar ni un moment li va contestar:

 - “si home, ho tens fàcil: ves allà baix de tot, baixa les escales i agafa el metro”…

 En fi… a veure quina sorpresa ens depararà la “nova” Rambla…

Una imatge dels carros transitant per davant la Rambla, a mà dreta (una mica confús entre els arbres) el Quiosc

Una bonica imatge de la Rambla, en tot el seu esplendor de gent ramblejant i el quiosc amb les cadires

Els tres tombs passant pel lateral de la Rambla, a mà esquerra, el quiosc…

Primer pla del quiosc… estupendu !!.. si us fixeu, per la Rambla de Barcelona encara n’hi ha algun d’aquests…

Unes noies passant prop el quiosc… no creiem que anéssin a comprar preservatius…

I una última vista de la Rambla amb el bonic Quiosc desaparegut… quina llàstima !!

Una de les principals raons que ens van dur a crear aquest blog és la d’intentar, dintre de les nostres possibilitats d’aficionats, divulgar tota aquella informació que hem recollit de l’història recent de la nostra vila. Un altre motiu pel qual vàrem decidir començar a publicar imatges antigues de Vilafranca era per veure si els lectors, per pocs que fossin, s’animaven a enviar les seves fotos, per poques que fossin.

Dit i fet, n’hem rebut algunes de molt interessants i aquesta entrada va dedicada a elles, a les fotos que hom ha guardat a casa i que per fi han trobat un mitjà per a ser compartides. Avui no ens esplaiarem amb explicacions barroques, només un petit comentari de cada una d’elles.

Gaudiu-ne, n’hi ha de molt bones. Moltes gràcies a tots els qui ens les heu fet arribar.

En  Jordi Cendra ens envia tres  boniques imatges, dos d’elles  del velòdrom que podíem trobar on ara actualment reposa l’edifici de Caixa Penedès al carrer Tossa de Mar. Als baixos d’aquest edifici hi trobarem el restaurant que duu el mateix nom que l’antic equipament esportiu, i si algú s’hi atansa a fer un àpat inclús li donaran un tovalló de paper amb una foto antiga del velòdrom tot indicant on estaríem si encara fos dempeus.  La primera imatge és da data dubtosa, però se’n pot apreciar el centre sense pavimentar. Més tard es va condicionar i s’hi va construir una pista a la que s’hi donà diferents usos, entre ells pista de hockey  i basket. La segona foto és del 1949, confirmat per en Jordi ja que hi surt com a jugador.

L’altre imatge d’en Jordi és de la Verge de Fàtima, que tal i com ens recorda, es treia  en processó cada dia durant un espai de temps que no pot recordar. Al fons, la façana del Casino.

En José Abad ens ha fet arribar una bonica imatge de l’actual casal de la Festa Major, on s’hi guarda tot el bestiar, incloent-hi gegants i capgrossos. Avui dia per cinc euros pots entrar a aquest edifici a tocar de prop el nostre folklore, però no fa pas gaires anys aquest edifici era el mercat del peix de Vilafranca, just enfront del mercat de la carn.

Pocs vilafranquins trobarem que no hagin pujat a Sant Pau, bé amb l’escola, bé amb l’Instittu o bé amb la família. Sigui com sigui, aquest indret és visita obligada no només per contemplar les vistes de la nostra vila des de certa alçada, si no també per a visitar un indret carregat d’història vilafranquina. En Marc Sadurní ens ha fet arribat unes interessants imatges i explicacions que mostren l’antiga capella, enderrocada al 1909.

Aquesta ermita estava situada just al costat de la cova, i era de dimensions considerables amb la casa de l’ermità al costat i la plaça enfront on s’hi celebrava l’aplec cada mes de gener i per la segona Pasqua (Mare de Déu de la Salut). Aquesta ermita va anar creixent al llarg dels anys fins al moment en què s’enderrocà per a construir l’actual dins la cova. Com a curiositat, esmentar que la campana de l’ermita és la campana de l’església de Sant Magí, també enderrocada.

Aquesta última imatge és dels anys seixanta presa en una muntanya de Sant Pau sense pins, amb una Vilafranca al fons lliure de polígons industrials, de mides molt més reduïdes i conservant encara l’esperit de vila.

Fa uns dies ens vam quedar davant del brollador de gasolina que hi havia a la Rambla Nostra Senyora i amb les columnes que hi havien posat per “conmemorar” aquell llloc. Doncs, si continuéssim en direcció a la “Plaça de l’Exèrcit” ens trobaríem el que podríem anomenar les nostres particulars “Torres Bessones”

Doncs sí, a Vilafranca, desde fa més d’un segle, tenim les cases “Parés” i “Girona”, dues cases molt grans, iguals, projectades pel mateix arquitecte (Fèlix Sallent) al 1871. Les cases tenen com a extensió dues toratxes també iguals, una coronada per una “rosa dels vents” i l’altra per un “gall de penell” , dos elements que encara es mantenen allà. Podríem dir, curiosament, que ni la Capella de Sant Magí, ni la Font, ni la casa de Cal Baster, ni l’oblelisc, ni el brollador… tots ells elements arquitectónics singulars i cap d’ells ha aguantat tant el pas del temps com aquests ornaments de les torres, que s’han mantingut allà intactes fins i tot ara, que encara hi són. En una d’aquestes cases, també hi tenia la consulta un altre metge: el Dr. Carles de Porta… com veieu, en aquesta zona de Vilafranca hi havia molts metges.

Si seguim la primera foto, veiem una casa baixa, blanca amb un portal molt gran i una sola finestra, era el tipus d’habitatge típic de Vilafranca que hi havia abans del segle XIX: cases rodejades d’horts, que van anar desapareixent a mesusra que es van començar a fer i reformar les cases de la Rambla per part dels terratinents amb calers. Aquestas casa va ser la seu de la taverna Titus i, posteriorment s’hi va construïr el Cinema Majèstic, que va ser inaugurat el 1950. Com a curiositat us direm que, antigament, els títols de les pel.lícules que s’hi projectaven s’escribien al terra de marbre de l’entrada i que molts dels cartells de les pel.lícules es pintaven a mà, essent, moltes d’elles,  peces de col.leccionista.

Unes cases més avall -on actualment hi fan frankfurts- hi trobaríem la pastisseria de les “Germanes Trens”, un establimnet on s’hi podien comprar les típiques “catànies de vilafranca” que es feien a l’obrador que tenien al carrer Puigmoltó.

Com que en aquella època la Rambla Ntra Senyora era l’indret més concorregut de Vilafranca, era típic en dies de festa veure els vehicles de pas cap a les de las capitals, parats davant de l’establiment, veníen a “fer coses vilafranquines, cantirets, catànies i coques fines”. La pastisseria de les Germanes Trens era una de les tres “famoses” que hi havia a la Rambla (un altre dia sortirà el tema).

I ja per no extendre’ns més, tirant una mica més avall ens trobem l’edifici del Casal que arribava fins el Passatge Alcover. Properament us explicarem -una mica- la història del Casal: perquè va néixer, de que ha servit, les “guerres” que s’han generat al seu voltant i quatre anècdotes dels personatges que s’hi movien…

Només voldria que us fixessiu en que l’actual i ampla entrada no es veu a les fotos i és que abans l’entrada principal del Casal estava ubicada justament al passatge Alcover i no va ser fins a 1962 que la societat va tenir el permís per obrir l’actual entrada.

Una de les imatges més antigues que hi ha de la Rambla Nostra Senyora, encara de sorra i amb els arbres raquítics ! Fixeu-vos en la casa antiga blanca i busqueu-hi l’entrada del Casal (no hi és !)

Les dues cases bessones a primera fila, les seves torratxes i el Gall i la Rosa dels Vents orgullossos de ser-hi encara…